Des de 1714, ser català ha esdevingut tota una peripècia, i vulguis que no, encara ho és i malauradament penso que ho serà durant moltes generacions. Tant de bo m’equivoqui. Però pel que he anat vivint durant la meva existència, res ha succeït perquè em faci sentir feliç de ser-ho, llevat això sí, de pertànyer a una de les millors nacions (Per això no la deixen ser com a tal). Actualment, tot sembla respirar catalanofòbia, i si no, només cal mirar i sentir les actituds de personatges públics, polítics, artistes, togats, i ningú, mou un dit per comanar-ho i actuar, doncs molts d’aquest cas són descaradament delicte.
I si, per una vegada ens ho imaginéssim al revés?, però no, nosaltres no som així. No odiem, no desitgem cap mal als de la resta de l’Estat. Solament demanem respecte per tal com som i volem ser. Tant costa? Des de sempre, doncs, tot plegat se’ns gira en contra. Només semblem destinats a rebre derrota, darrere derrota, a ser espoliats amb diners i obres d’art, i de tant que dura la cosa, ja ens hem tornat “tantsemenfotismes”.
Jo no hi sé veure un bri d’esperança, i si confiem en pròximes generacions, al pas que veig, els catalans ja no serem amos del nostre destí (no ho hem estat des de segles) i tot dependrà dels que aleshores manaran, i que no seran altres que ni parlen com nosaltres, ni vesteixen igual i que tenen altres costums i religions. Ho veig negre, la veritat.
JAUMEDELLEIDA
Hem de persistir Jaume, jo crec que ho veurem, amb gent com tu no podem perdre. Lluitarem fins al final sense defallir. Ànims.
A les properes generacions els hi quedaran, si més no, les teues filmacions i a lo millor les voldran reviure.
Anna