“VACANCES” CLANDESTINS ALS ANYS 60   

Durant anys, per acreditar els viatges a l’estranger per assistir a les reunions de les forces vives contra la dictadura, s’havia de realitzar quantitat d’explicacions davant els familiars i amics els motius d’aquells viatges, i també per la precaució de la policia de la Polític Social que ja tenia els noms de la gent senyalada que lluitaven per fer desaparèixer la dictadura franquista. El més assequible seria dir que el viatge era per fer les vacances.

     El Joan i la Dolors no paraven d’anunciar que aquest any anirien a París i que ja havien encomanat els bitllets. En aquell temps no era massa corrent que els treballadors fessin les vacacions a l’estranger. Tant els parents com els amics ho trobaven exagerat haver d’escoltar aquell projecte tantes vagades repetides que, encara que París fos important, no n’hi havia pas per tant. Les amigues de la noia es limitaren a encomanar-li material anticonceptiu, que segons es deia a França és podien adquirir en qualsevol farmàcia sense cap mena de recepta, quan aquí s’havia de viatjar Andorra. També els feien broma amb la llibertat que tindrien per veure cine sense cap mena de censura, inclòs pel·lícules porno. Altres és prendrien aquella explosió d’entusiasme com una fanfarronada, a pesar de tenir-los com a gent seriosa.

      A la tornada, tots s’abocaren fen-los preguntes sobre els llocs més emblemàtics de Paris. El Joan hauria de ser qui contestaria a tanta curiositat, fent esforços per sortir-se’n. A més de les dirigides a ell també tindria de contestar les d’ella. La Dolors, a cada pregunta és limitava a mirar al marit esperant la seva ajuda. En aquells moments no era aquella noia afable de sempre disposta a conversar, ans el contrari, és presentava com una badoca amb aquell silenci tant absolut.

Ni els seus pares aconseguien una sola contestació coherent sobre aquelles vacances. Els seus germans, amb ganes de gresca, li dirien que aquell viatge l’havia convertit amb una Mata-Hari, l’espia de la primera guerra mundial que havia tornat de França amb una missió especial. Qui sí contestaria, encara que amb no massa convicció, seria el Joan, amb respostes curtes i poc detallades. Aquests és preguntaven que havia passat en aquell viatge que aparentava tant misteriós?.

Els hauria ocorregut alguna desgràcia que no volien explicar?.Haurien de passar quinze anys per aclarir aquells viatges de vacances a París. Els fets havien anant de la següent manera:     El Joan treia un sol bitllet per Paris i no dos. La Dolors en lloc d’anar a França és quedaria en un poble de la Noguera a casa d’uns amics fins que ell passés a recollir-la per tornar tots dos junts del viatge a casa. Combinació que durant anys haurien de fer més d’una vegada i sempre al mes de juliol. Havien de fer veure que en aquell viatge hi eren tots dos, però amb la rigorosa consigna que ningú, n’hi els més íntims, n’haurien de ser sabedors. Aquesta era la norma d’aquella rígida clandestinitat que exigia despistar la dictadura.

Cada any, al migdia, el Joan agafava un tren a l’estació de Lleida fins a Barcelona, i allà, quan és feia fosc, prendria el de París, que faria el recorregut de nit per arribar de matinada a la capital de França. Durant aquelles nou o deu hores de viatge, el  Joan no parava de pensar en que s’havia convertit la vida d’aquella persona que fins aquell moment no havia sortit mai de l’Estat espanyol, i no havia tingut cap antecedent familiar sindicalista o polític que l’inclinés aquell camí. I si durant aquells dies passés alguna desgràcia a casa, ningú sabria on localitzar-lo.

A la duana de Cerbére la policia espanyola passava un temps contemplant el passaport mirant fixament als ulls del passatger, era com si el policia volés conèixer les intencions d’aquell via1tge a França. Pel camí, de Barcelona a la frontera, tren en marxa, una parella de policies de la Polític Social demanaven documentació, és tractava d’una anticipació en busca d’algun sospitós dels que ells sabien que tot sovint passaven al país veí per fer reunions clandestines dirigides contra el règim franquista.

       A l’estació de París el Joan prendria un taxis lliurant-li la dreça al conductor, quasi sempre és tractava d’una porteria regentada per una exiliada espanyola. Un cop hi eren tots els designats d’aquella estafeta, i ja esmorzats, cotxes d’amics francesos que col·laboraven amb l’oposició espanyola els traslladarien al punt de la reunió. Tot sovint lluny de París en antics castells feudals en aquells moments propietat dels d’ajuntaments democràtics utilitzats per les vacances de l’alumnat de l’escola pública. En aquelles reunions hi solien ser un centenar d’opositors catalans del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) membres del Comitè Central residents al interior i d’altres que vivien exiliats en diferents països. Les sessions solien durar vuit dies i en elles si discutia la situació política del nostre país.

     Anys més tard, la colla d’amics del Joan i la Dolors, és farien un tip de riure comentant aquells viatges de “vacances” tant misteriosos de París. El Joan reia quan els diria que mai havia conegut res d’aquella ciutat per haver-la trepitjat sempre sobre rodes de cotxe i tren, que era tant com si portes els ulls embenats, i que les contestacions sobre els llocs més representatius com la Illa de Cité, El Luvre, la Catedral de Notre-Dame, L’arc del Triomf i altres punts importants de París, en aquells viatges mai els havia conegut sobre el terreny, i sort n’havia tingut d’haver-los llegit als llibres.

    Més tard, a finals dels anys setanta, una vegada la nova situació política sense  franquisme, la Dolors i el Joan visitaren París passejant-se a peu per aquella immensa ciutat, però ara el Joan no sentia la mateixa sensació d’antany, la veia com una urb com les altres grans ciutats amb monumentals edificis i una bogeria abocada al consumisme turístic, i res del que sentia en aquell temps de clandestinitat quant l’idealisme feia corre la imaginació del romanticisme que escamparen per tot el món els llibres dels clàssics francesos: Víctor Hug, Rousseau , Zola, Sué i mols altres que tant encisaren a la joventut  de Catalunya que travessaven la frontera a peu per entrar en aquell món progressista que en aquells anys era França, com explicava l’escriptor tarragoní de la Selva del Camp, Joan Puig i Ferreter amb el seu llibre “Camins de França”. Records d’un temps de clandestinitat que no s’ha de permetre que les arrels regressives d’aquell passat, que encara s’intenti fer acte de presencia, no tinguin ocasió de   retornar.

Ventura Margó         

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.