Uri Garcia: «La televisió fins ara ha tingut un problema, en general, i és que les joves no hi van.»

En un moment de revolució de l’audiovisual en català, també per públic adolescent i jove, parlem amb l’Uri Garcia. Realitzador i director audiovisual és una de les cares que ha dirigit Jo Mai Mai, la nova sèrie de 3Cat que ens parla de les primeres vegades, de la intensitat de l’estiu i també del xoc generacional entre pares i fills.

Qui és l’Uri Garcia?

Soc l’Uri Garcia, realitzador i director d’audiovisuals. Principalment, he fet programes de televisió, des d’entreteniment (com ara Joc de Cartes, Crackòvia o Casal Rock), com també ficció o documentals. Ara acabo de dirigir el projecte Jo Mai Mai, on he fet de director de projecte amb en Marc Roma i he dirigit capítols de la sèrie amb en Román Parrado i la Sílvia Quer.

I quan et neix la curiositat pel món audiovisual?

Jo vaig estudiar audiovisuals, i des d’un principi vaig veure que el camp de la realització era el que més m’agradava. En un moment vaig començar a veure que cada cop tenia més coneixement del mitjà i podria arribar a ser director. I vaig alternar la direcció de documentals amb la direcció d’entreteniment. Soc una persona bastant inquieta, i el tema de la ficció feia un temps que voltava. Havia desenvolupat dos o tres dossiers de sèries, que és un format que ara potser als usuaris ens costa menys que les pel·lícules, perquè és un tipus de formalització que funciona millor per la nostra vida. Això va fer que m’arribes el projecte de fer una sèrie juvenil, que bevia d’un projecte basc que es diu Go!azen, i que allà ha sigut un súper èxit.

Més enllà de tenir aquesta referència d’una sèrie del País Basc, detecteu alguna altra necessitat que us porta a fer una sèrie així?

Jo fa dos anys que treballo en el projecte de Jo Mai Mai, principalment el seu origen rau a fer un producte o sèrie dirigida a un públic jove i en català. D’audiovisual en català per a públic jove n’hi ha molt poc, i en l’àmbit de xarxes també. Per tant, aquí sort l’oportunitat de dir: s’ha de fer un producte que vagi per aquí. Hi ha una altra capa que ens agradava molt, que és la musical. La sèrie Go!azen, que va ser referent, introduïa cançons de la història de la música basca i les han versionat en l’actualitat, en una sèrie també de colònies, tot i que té un públic molt més infantil. Nosaltres vam decidir que havíem d’anar cap a un públic més adolescent, més jove; aquell que venia de Merlí, les de l’Hoquei, Polseres Vermelles…

El públic objectiu de la sèrie dius que és l’adolescent. Com és el procés creatiu, tenint en compte que, per exemple tu, ja no ets adolescent?

Fins i tot abans que TV3 hagués acceptat el nostre projecte, el primer que vam fer quan teníem la idea entre les mans va ser formar un equip amb gent jove. La Mar Picó, guionista des de la creació del projecte, en aquell moment tenia uns vint-i-un anys, i per tant era molt més propera al perfil al qual anàvem. A partir d’aquí vam muntar un equip que combinava part de gent amb més experiència i d’altre més joves, que donaven aquesta fórmula. També hem fet una cosa que considero que ha estat molt bona pel projecte, hem aconseguit que es parli en català, però amb un català que és realista i del carrer, que crec que algú jove no veu estrany.

Està bé recórrer a gent jove quan es fa un producte enfocat cap a aquest públic, això si més no redueix el risc de semblar, entra altres coses, boomert.

Totalment. Jo, a banda de treballar l’audiovisual soc professor i sempre dic als meus alumnes que tot i tenir experiència per haver fet diverses coses hi ha una part de veritat que només entens quan tens l’edat que es busca. Per tant, hem incorporat gent jove a guió, però també a rodatge. Amb els actors és una cosa que també hem treballat molt, vam fer unes convivències amb ells abans de rodar i així es va acabar de perfil el retrat dels actors, i que ha fet que els personatges siguin més reals.

A la sèrie tracteu diverses temàtiques que formen part del dia a dia dels joves. En destacaries algunes especialment?

Teníem clar que volíem fer un projecte amb uns personatges joves, no volíem que fos una sèrie de marca tipus i tampoc volíem que fos una sèrie tova sense conflicte. Un dels moments en què canviem més a la vida és durant l’adolescència, i els joves, els personatges, es troben en aquest moment. Les primeres vegades, els canvis, quan tot ve de cop…, passen mil coses. Jo recordo els meus setze o disset com uns anys molt bojos, on passen tantes coses que a vegades no ets capaç d’assimilar en el moment. A la sèrie he intentat transmetre aquestes coses, i condensar-ho en un moment molt màgic, que són els deu dies de colònies on sembla que passi de tot: on fas amics per sempre, on t’enrotlles amb algú i creus que és l’amor de la meva vida, i on t’enfades amb algú i és ben intens… I en aquest sentit hem introduït temes també com la salut mental, que creiem molt important en aquesta etapa. I en definitiva tots els personatges tenen els seus conflictes o motxilles durant tot l’any, i que en aquests dies de les colònies peten i es fan més visibles.

Per acostar-vos als joves heu fet servir diversos recursos, com recórrer a personatges més mediàtics, com en Miki Nuñez com a actor, o aparicions de grups com The Tyets.

Teníem clar que volíem fer una sèrie per TV3, i quan hi vas saps que t’estàs adreçant a un gran públic, per arribar-hi necessites una sèrie de ganxos per a la gent. La televisió fins ara ha tingut un problema, en general, i és que les joves no hi van. A casa meva es mira la televisió en plataforma, encendre la tele per veure que hi fan és un costum que s’està perdent, i t’arriba més aviat per xarxes, per exemple. En aquest sentit, vam intentar comptar amb cameos importants, com The Tyets que dèiem. I aquests ganxos també els vam introduir al càsting. Jo coneixia a en Miki perquè havíem treballat conjuntament en altres ocasions, i li vaig proposar una prova per un personatge que jo havia pensat.

I tot això englobat a un format transmèdia. Això fa que el producte sigui més atractiu? Ho heu aconseguit?

L’altre focus que hem treballat molt és el fer més que una sèrie, i això ho creiem de veritat. Perquè tenim els vuit capítols que es poden veure, tenim 16 cançons a plataformes musicals i que també tenen el seu propi videoclip, i després hi ha una capa transmèdia que hem treballat a fons. Això amplia la mirada de la sèrie a un perfil d’Instagram on els actors t’expliquen el personatge, i aquest és un recurs que TV3 encara no havia fet, però que en referents més internacionals, com SexEducation, ja és una realitat. Això ens ajuda a arribar per altres bandes al nostre públic.

Trobem cançons molt diverses, des d’actuals a clàssics dels últims anys. Per què decidiu incorporar la música a la sèrie? I sota quin criteri?

La capa musical hi era des del principi, volíem integrar aquestes versions musicals a la sèrie d’una manera orgànica. Va ser un repte gros, però consideràvem que si bé és cert que la música pot formar part de la vida de tots, dels joves encara més. Vivim amb música i, per tant, a cada capítol apareixen dues cançons, perquè somien, perquè estan junts cantants, perquè reflecteix un pensament… La tira de les cançons volíem que ens permetés tocar moltes cançons. Per això vam agafar cançons rellevants dels últims trenta anys i en vam fer una versió nova, amb el Marc Martín que va ser el productor musical de la sèrie. Fer això és un repte gros, perquè et porta a un format de videoclip dins de la sèrie. Com podem explicar un atac d’angoixa de forma poètica o audiovisualment bonica? Doncs es tracta de poder introduir més temes.

Acabem amb el nom: Jo Mai Mai. Com hi arribeu?

Ens va costar bastant, vam donar mil voltes a noms de colònies, noms relacionats amb l’estiu… I al final vam acabar parlant d’un joc de nit, gamberro, d’estiu, de colònies… I hi havia una cançó sobre això! Va ser la quadratura perfecta, i vam parlar amb en Joan Dausà i de seguida li va semblar molt bé. La cançó de Dausà fa referència al joc des d’una vida més adulta ja, i per això és l’únic tema que canta la monitora.