Units i determinats

El dret a l’autodeterminació és reconegut en el dret internacional com a mitjà per donar resposta als col·lectius que estan sotmesos a un poder estatal del qual es poden voler emancipar. Aquest dret s’inicia amb el que es coneix per colònies. Les colònies són aquells territoris, amb la seva població, que normalment no estan en situació de veïnatge de la metròpoli i que han patit una relació d’espoli econòmic. Es tracta de les colònies que es van anar independitzant des dels anys 50 fins els 70 del segle passat, però que encara n´hi ha, la darrera en exercir-lo serà Nova Caledònia avui sota l’administració francesa.

A partir dels anys 70, aquest dret s’estén en una segona fase als pobles indígenes. Però encara hi ha una tercera fase que es posa de manifest, des dels anys 80, amb el Quebec en relació al Canada. Una tercera fase que incorpora el que en podríem dir minories estructurals. El dret a l’autodeterminació no només s’aplicaria a les colònies i als pobles indígenes, sinó també a les  minories dins d’un estat, en altre moment anomenades nacions sense estat, entre vàries formulacions. Com a tals, són minories no reconegudes, però sí que les defineix uns trets objectius (llengua, dret, història, etc.) i una voluntat subjectiva sostinguda en el temps com a col·lectivitat diferenciada i que es vol diferenciada. Aquesta expressió sostinguda en el temps es manifesta en mapes electorals diferents del de l’estat que les acull, o en el suport a organitzacions sobiranistes de manera repetida en una i altra convocatòria electoral. Aquesta minoria mai podrà aspirar a ser majoritària en l’estat (cosa que no passa ben bé, per exemple, amb la comunitat flamenca a Bèlgica, però sí amb la comunitat catalana, basca, escocesa, irlandesa o quebequesa ). En canvi, aquesta minoria és, o pot ser, majoria en el seu àmbit territorial. Aquesta minoria-majoria té el dret a decidir el seu futur, però amb singularitat.

Responsables socialistes diuen que els referèndums només són eines que s’han d’usar al final del procés, no a l’inici. No crec que sigui ben bé així. La minoria estructural ha de votar en referèndum la voluntat de renovar o emancipar la seva relació amb l’estat. Aquest és el punt que reivindiquen avui, per exemple, els sobiranistes bascos. PNB i Bildu han acordat fer aquesta consulta per renovar la seva relació amb l’estat en forma d’un estat confederal. De moment el govern de l’estat no els ho reconeix. Aquest referèndum inicial, ha de servir per demostrar que hi ha una majoria que vol renovar o emancipar-se de l’estat. Aquest referèndum però no ho determina tot. Si hi ha aquesta voluntat majoritària en un àmbit territorial d’un estat, llavors aquella majoria que és minoria en relació a l’estat, envia aquesta voluntat a l’estat. Aquest ha de fer una “contraoferta” necessàriament. És la resposta de la voluntat de la majoria estatal, en relació de la qual la majoria de l’àmbit territorial és minoria i ho serà. La contraoferta pot ser unilateral de l’estat, o negociada entre aquest i les forces polítiques majoritàries de la minoria estructural. Sigui com sigui, haurà de ser referendada per la ciutadania de l’àmbit territorial on la minoria estructural és majoria. Així, doncs, dos referèndums o consultes, un a l’inici i l’altra al final.

No n´hi ha prou amb el del final. Si només hi hagués aquest, no hi hauria el reconeixement com a subjecte polític, o demos, de la minoria estructural o de la nació. Aquest és el tema clau i un dels objectius fonamentals que ens hauríem de plantejar de forma compartida tots els sobiranistes catalans que som més que els independentistes, i per tant molt més de la meitat de la ciutadania catalana. Hem d’aprofitar aquesta majoria, molt majoritària de catalanes i catalans, per contrarestar aquella majoria de la ciutadania espanyola, que en percentatges molt elevats ha acceptat i accepta saltar-se totes les costures de l’estat de dret per tal de mantenir la unitat d’Espanya. Només amb un equilibri de forces i amb un reconeixement com a subjecte polític  avançarem els sobiranistes i la voluntat de configurar un país millor per a totes i tots els catalans, siguem o no sobiranistes.

Josep Maria Forné i Febrer

Diputat al parlament de Catalunya per Lleida, Pirineu i Aran