Tatuar-se no és obligatori. No, PERÒ HO SEMBLA!

Sr. director:

D’uns anys ençà, que ha proliferat com l’escuma, la moda de tatuar-se, si més no, alguna part del cos per no dir gaire bé, el cos sencer. A mi el què em sorprèn de tot això, és que no només siguin els joves que s’ho fan, per esnobisme la majoria, sinó que també molta gent gran, sense distinció de sexe, s’han afanyat a omplir-se de coloraines i formes extravagants la seva epidermis.

Ah, però amb bon gust? Jo, sincerament crec que no. Entendria un petit detallet, una figureta molt discreta, unes inicials dels fills, el signe zodiacal com a molt, etc. I, per cert, ja se sap que tot això no és pas gens barate’t.

La cultura del tatuatge, però, no l’acabo d’entendre. La majoria se’l posen en llocs on el mateix personatge no se’l pot veure. Ho fan perquè el vegin els altres?. Si algú és desconegut per tu, i t’hi apropes per indagar què hi diu o que és aquella taca en mig d’una cuixa o bíceps femoral, t’exposes a rebre un bon clatellot. Que a sobre, gent famosa en «llueixin» o els mitjans de comunicació ho publicitin, a mi , particularment m’indigna.

Tothom és lliure de fer amb el seu cos el que vulgui, certament, però que no se’m negui, que la societat actual demostra un declivi descomunal què, ben segur, el què ens portarà en un moment o altre, és que les autoritats, ens obliguin a tatuar-nos on vulguem (això sí, per dir que respecten la nostra la llibertat) a què tothom tingui al seu cos, tatuat el número del seu DNI.

Si arriba el cas, tinc molt clar, on me’l posaria jo. És fàcil d’endevinar: Sí, al darrere on solem defecar els humans.

Jaumedelleida