RAÓ D’ESTAT

Fèlix Riera en el seu escrit Suportar la veritat afirma que “el  cardenal Richelieu va trobar la clau per donar sentit moral a la màxima política el fi justifica els mitjans, establint la raó d’Estat, que continua guiant bona part de les decisions polítiques…Els partidaris de la raó d’Estat han esgrimit que els ciutadans no podrien suportar la veritat. Ningú aprovaria actes il·legals sense els quals la societat no podria defensar-se dels que volen acabar amb ella”.

Nicolàs Maquiavelo, defensor del tot s’hi val en política, va escriure: “La pàtria s’ha de defendre sempre amb la ignomínia o amb glòria, de qualsevol manera es defensarà. És quelcom que es mereix destacar i imitar, que qualsevol ciutadà que vulgui aconsellar la seva Pària, doncs, en les deliberacions en que estan en joc, la salvació de la Pàtria, no s’ha de guardar cap consideració al que és just o injust, el que és pietós o cruel, allò lloable o vergonyós, sinó que, deixant de banda qualsevol altre respecte, que salvi la vida de la Pàtria s’ha de seguir aquell camí que salvi la vida de la Pàtria i mantingui la seva llibertat”

Amb aquestes consideracions, el famós politòleg està ensenyant als seus deixebles que vulguin salvar la Pàtria, ho han de fer encara que sigui mitjançant les clavegueres de l’Estat. Tot s’hi val. Ens hem de preguntar. Què és Pàtria? És un ens imaginari que es fabriquen aquells que segueixen la filosofia que van establir  els antics habitants de la terra de Xinar: “Veniu, edifiquem-nos una ciutat i una torre amb el cim en els cels, i fem-nos un nom a fi que no siguem dispersats per sobre la superfície de la terra” (Gènesi 11: 4). Cada capitost que crea una pàtria vol fer-se un nom. Vol distingir-se dels altres noms sense adonar-se’n que la Pàtria que edifica, totes sense excepció acaben desapareixent. Cada capitost que crea una pàtria vol fer-se un nom. Vol distingir-se dels altres noms sense adonar-se que la Pàtria que edifica, totes sense excepció, acaben anomenant-se Babel “perquè allà el Senyor va confondre la llengua de tota la terra, i d’allà els va dispersar sobre tota la superfície de la terra”(v. 9). La primera Pàtria es va dissoldre com la boirina en sortir el sol. Què en queda de totes les pàtries que la història ha registrat? Records que rememoren els historiadors. Totes sense excepció es converteixen en pols. Què en queda de les glòries passades d’Espanya i Catalunya?

Els capitostos de les pàtries es converteixen en déus que s’embolcallen en les seves respectives banderes i exigeixen els súbdits rendir-los homenatgen. Tot per deixar de ser. Com va acabar Herodes Agripa que vestit amb l’esplendor  de la roba reial va arengar el poble, consentint que l’aclamés: “És la veu d’un déu i no pas d’un home. Però immediatament un àngel del Senyor el va ferir, perquè no havia donat la glòria a Déu. I va morir menjat pels cucs” (Fets 12: 21-23).

Totes les pàtries tenen la seva raó d’Estat per justificar mesures de dubtosa justícia o clarament tiràniques per mantenir dreta la Partiria imaginada. Però no s’adonen que són com l’estàtua que va somniar el rei Nabucodonosor de Babilònia que representava diverses pàtries que naixien i desapareixien al llarg del temps. Només restava dret el Regne de Déu etern (Daniel 2. 1-49). 

Els fabricants de pàtries no són transparents en les seves actuacions. Malgrat que es consideren déus són conscients de la seva manca de justícia i actuen d’amagatotis perquè les seves obres perverses no siguin conegudes. Utilitzen les clavegueres de l’Estat i no volen que, fora dels seus íntims, ningú intervingui en la governació de la Pàtria. No volen que ningú conegui els secrets d’Estat que es mantenen tancats i barrats perquè ningú hi posi el nas. Ai! Els esforços per mantenir els secrets d’Estat en lloc segur són inútils. 

Els déus que governen les pàtries farien bé tenir les orelles  obertes perquè les paraules de Jesús que citaré no entrin per una orella i surtin per l’altra i no els quedi res dins: “I no hi ha fres encobert que no s’hagi de descobrir, ni fres amagat que no s’hagi de saber. Perquè tot el que s’ha dit a la fosca, serà escoltat a la llum, i el que heu parlat a cau d’orella en les habitacions, serà pregonat dalt dels terrats” (lluc 12: 2,3).

Les injustícies que es volen mantenir en secret per raó d’Estat per a Déu es fan a la llum del sol. Per això pot jutjar amb justícia i donar a cadascú el que les seves obres es mereixen. La foscor de les raons d’Estat que tants danys ocasionen a les pàtries divinitzades s’ha d’il·luminar amb la llum que desprèn la Bíblia perquè la justícia floreixi acompanyada de la prosperitat de la Pàtria que és una comunitat de persones a les que s’ha de protegir.

Octavi Pereña i Cortina