MUTILACIÓ DE CATALUNYA (4) i (5)

ESCRIT PER SANTIAGO SUÑOL I MOLINA

  Els 37 itinerants Jocs Florals de la Llengua Catalana durant l’exili català es donaren finalment per closos l’any 1977 a Munic, mort ja el dictador Franco, havent-hi participat nombroses entitats catalanes d’arreu del món i d’una vintena de països, meitat i meitat europeus i americans, i milers de catalans exiliats i de l’interior com a jurats, patrocinadors, concursants o simplement adherits i assistents. Les ciutats amb més celebracions foren Mèxic (3) i les franceses de París (3), Perpinyà (2), Tolosa de Llenguadoc (1), Marselha (1) i Montpelhier (1).

  I és que no només en el llistat de compromesos amb la República hi hagueren els exiliats majoritàriament concentrats a la Catalunya Nord, sinó també, els que s’aplegaren a Montpelhier, com Carles Riba, i sobretot prop de París, al castell de Roissy-en-Brie, si més no fins a la invasió alemanya de la Segona Guerra Mundial, donant asil a figures tan destacades com ‘Pere Quart’, Joan Sales, Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener, Agustí Bartra i un llarg etcètera.

  Després de la darrera guerra mundial arriba també de bon antuvi i tímidament arrela al Rosselló la sardana a mitjans dels anys seixanta, quan fins aleshores no anava més enllà de l’Alt Vallespir, introduïda a Prats de Molló des del 1904 en oferir les primeres danses de germanor a la petita plaça de la Mairie. De fet no era pas una dansa estranya, ja que a Ceret i a Perpinyà s’hi dansava el ball rodó i la sardana curta. Però ara retornava transformada, engrandida i embellida, amb sons reeixits de compositors nord-pirinencs seguidors de la tradició de Pep Ventura i de Josep Serra, com Albert Manyach, Arthur Pujol, Joseph Palau i Joan Morata.

  I un cop assolida sobradament la pau en la Segona Guerra i fruit de la petja deixada per aquesta major i continuada presència catalana a la veïna França, moguts per l’interès suscitat pels propis grups intel·lectuals catalanoparlants de la Catalunya Nortd de fer avançar la llengua i la cultura catalanes, a l’estiu de l’any següent al del famós maig de 1968 es celebraren a Prada de Conflent les primeres jornades culturals de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), amb voluntat de crear un oasi més pròxim de llibertat quan el franquisme encara era força viu malgrat l’avançada edat del dictador.

  Espai de llibertat que durant un cert temps els catalans vàrem aprofitar i experimentar fins a esdevenir mig francesos i francòfons, emmirallant-nos en ells atès que aquí se’ns impedia bastir una cultura moderna pròpia. I així en la dècada del setanta Perpinyà i París eren les ciutats de la llibertat, on els catalans del sud fèiem coses prohibides com comprar revistes i llibres que parlaven de coses prohibides i anàvem als grans bulevards a prendre una absenta o pernod i a fumar un Gitanes, simplement per observar com era viure en un país normal en què pensar no estava prohibit.

  Els de la Nova Cançó catalana escoltaven Brassens, Brel i Moustakí. Al cinema la Bardot i en Belmondo eren els nostres grans mites eròtics despresos de la Nouvelle Vague. I començaren aleshores els pelegrinatges transgressors de cinèfils catalans cap a Andorra, Ceret, Arles i, sobretot, a Perpinyà per veure les pel·lícules prohibides per la censura espanyola, aviat convertides en un èxode considerable que rebé el nom de ‘romeria del pecat’, atesa la gran càrrega d’erotisme de les seqüències dels films amb actrius sensuals com l’Schneider i la Kristel, i la cruesa mostrada en pantalla sobre la violència de tot gènere. I aquest seria llavors el vessant frívol dominant en la mèmoria de la generació de la Transició política espanyola amb tuf de hippiesrock i revolució sexual.

  Perquè poc temps després, una prolongada malaltia, l’ingrés d’un agonitzant dictador a la clínica madrilenya de la Paz i tres intervencions quirúrgiques, acabaren finalment amb la vida del general Franco al llit encara de fosc la matinada del 20 de novembre de 1975, i començà la peripècia política de la Transició sense haver-hi ruptura amb el franquisme.

  I és en aquest context històric espanyol quan sota el nom genèric de ‘La Bressola’ o lloc de naixença, els nostres germans de la Catalunya Nord, inspirats en les escoles d’Iparralde (SEASKA) del País Basc també del Nord, donen a llum pel setembre  de 1976 la primera escola en català i com a bolets n’anaren sortint moltes altres més, totes les quals a manca de subvencions públiques sobrevisqueren  gràcies a la solidaritat privada i l’ajuda de molts activistes organitzant festes, parades, concerts, etc… com és cas dels emblemàtics cantautors Lluís Llach, el ja difunt Jordi Barre (fill d’Argelers), i el rossellonès Pere Figueres.

  Dinou anys després de moltes penúries per a finançar mestres i ‘bressoles’, es signa el 1995 un conveni encara vigent amb l’estat francès, segons el qual accepta el català com a llengua vehicular i es fa càrrec del sou dels mestres a partir dels cinc primers anys de funcionament d’una ‘bressola’. I el 10 de desembre del 2008 el Consell General dels Pirineus Orientals aprovà l’oficialitat del català juntament amb el francès.

  La França de l’ofec de les deu llengües minoritàries (occità, català, basc, normand, borgonyó, flamenc, picard, bretó, alsacià i cors) que al segle XVIII parlaven el 70% de la seva població d’aleshores, sembla haver cedit en l’obligat monolingüisme francòfon i la política oficial de l’estat ha fet possible que avui dia el català sigui una llengua minoritària als Pirineus Orientals. Però cal malfiar-se’n, perquè recentment, ha modificat la seva constitució i ha afegit en el seu article 2 la frase: ‘La langue de la République est le français’ i de fet s’utilitza ben sovint per a negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català i les altres llengües minoritàries en l’administració.

MUTILACIÓ DE CATALUNYA [5]

Aquella Catalunya postmedieval del ‘Comtats ultrapirinencs’ del Rosselló, Vallespir i la Cerdanya, tan cobejada de sempre per França, amb una extensió d’uns 3.730 km2 i una població segons el fogatge de 1515 de 29.627 habitants, el 46,3% dels quals a la megàpolis de Perpinyà, ara en té 457.793 d’habitants i la seva capital segueix sent una megàpolis però només del 26,3%, la qual cosa dóna idea del canvi substancial d’aquest territori català bastit també com a lloc de gresol de gent nouvinguda.

  Diem tot això per destacar el llarg camí que encara haurà de recòrrer el retrobament de la seva perduda catalanitat primogènica, que en bona part depèn precisament de l’ensenyament públic del català i en català a partir de l’infantesa. Paper que ha estat assumit com a iniciativa de caràcter privat associatiu pels vuit centres ja establerts per ‘La Bressola’ (7 escoles immersives i un col·legi de secundària), els únics que avui utilitzen el català en l’ensenyament obligatori i entitat que havent despertat l’enorme demanda actual de places generada, ja dóna cobriment docent per aprendre en català la primària i fins a tercer de secundària a més d’un miler de nois i noies en cinc municipis o comunes de la Catalunya Nord: Perpinyà, Pontellà-Nyls, Prada de Conflent, Pesillà de la Ribera de la Tet i Sant Esteve del Monestir, que plegades representen el 31,5% del cens demogràfic.

  Tot i que, entre naps i cols, vull dir que a hores d’ara entre l’oferta pública de l’Escola Arrels i la privada de la Bressola, a la Catalunya Nord estudiaran en català total o bé parcialment, amb un cert grau d’ensenyament bilingüe o diglòssic de francès/català, fins a uns 3.000 alumnes, si fa no fa tants com tres quartes parts de la demanda despertada.

  I de passada, destacar alhora que avui dia més de 170 comunes o municipis dels 198 que té la Catalunya Nord exclosos els 30 de parla occitana, donen suport econòmic a ‘La Bressola’, que també compta amb les aportacións econòmiques externes de la Generalitat de Catalunya i Govern Balear –les quals juntament amb l’IEC hi tenen delegacions a Perpinyà–, així com amb les subvencions de les diputacions de Barcelona, Girona i Lleida.

  D’altra banda, tenim l’exemple paradigmàtic del tan desitjat retrobament convivencial entre les dues Catalunya del Nord i del Sud dins el marc compartit en comú de la catalanitat, recentment centrat ara en el camp dels esports, com és el cas d’entitats tan notables com el club de rugbi a 13 jugadors dels‘Dragons Catalans’ de Perpinyà, que a l’agost del 2007 va disputar la final de la Challenge Cup contra el Saint Helens en la superlliga anglesa al mític estadi londinenc de Wembley davant de 80.000 espectadors i que allà, malgrat la derrota soferta, va donar mostres de la seva catalanitat intrínseca en fer sonar el seu equip Els Segadors, que també és l’himne d’aquest equip perpinyanès, i això fou essencial perquè va acabar d’inspirar la creació de l’Associació Catalana de Rugby-Lliga, presidida per Sergi Blàzquez, a la qual també s’hi va sumar l’USAP de Perpinyà.

  Associació aquesta amb l’objectiu primordial de difondre i promoure aquesta modalitat del rugbi al diguem-ne que Principat-Sud, fet que a escala internacional tingué molt de ressò i, a finals de gener de l’any següent, la federació francesa ja va convidar la just creada catalana a participar en el Campionat de França Interlligues del 2008, que va tenir lloc a Perpinyà. Tot i haver perdut contra els equips de Llenguadoc-Rosselló, Provença-Alps-Costa Blava i Illa de França, amb la sèrie de competicions pròpies locals i d’altres d’amistoses posteriors, i tot un seguit d’entrenaments, a la fi gosaren fer dues úniques edicions d’un campionat agermanat nord-sud de ‘Copa Catalunya’ els anys 2009 i 2010, guanyant-se poc després l’opció a poder ser membre de ple dret durant tres anys a Londres en l’assemblea general de la Federació Europea de Lligues de Rugbi.

  El cop de gràcia, però, de la l’Associació Catalana de Rugby-Lliga seria a l’agost del 2018 quan l’equip nord-català dels ‘Dragons Catalans’ de Perpinyà disputant la seva segona final de la Challenge Cup –en aquesta ocasió un duel contra els Warrington Wolvesguanyaren a Londres el primer trofeu de la seva història.

  Per tot el que portem de relat no es fa gens estrany el clamorós i esclatant èxit el dissabte 29 de febrer en territori germà de la Catalunya Nord d’una massiva i culminant mobilització transversal i apartidista de més de dos-cents mil catalans del sud a Perpinyà, capital del catalans del nord, convocada pel Consell Català per la República enregistrat a Brussel·les, a la fi d’internacionalitzar el conflicte amb l’estat espanyol, comptant amb la presència dels tres eurodiputats electes que aconseguiren la immunitat: Carles PuigdemontClara Ponsatí i Toni Comín.

  És indudable, doncs, que aquest antic i bell tros de la Catalunya històrica i frontissa lingüística europea, tan il·lícitament segregat durant segles, encara ha de jugar un paper rellevant i determinant en l’esmentat conflicte territorial que no només afecta a Espanya sinó també a la credibilitat d’una Unió Europea que, per cert, encara no ha fet oficial la llengua catalana, la mateixa del gran mariscal Joffre o del gran escultor Maillol, ambdós nord-catalans, i que amb la seva absència absoluta en la ressenya dels medicaments nega la magistral tasca científica al respecte de la medicina catalana.

1 Comentari
  1. Santiago Suñol i Molina diu

    Sr. Director:
    Us comunico que heu oblidat els 3 primers episodis del meu article d’opinió «MUTILACIÓ DE CATALUNYA»,
    Sol·licito l’esmena corresponent com més aviat millor.

    Gràcies,
    Una cordial salutació

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.