LA FAL·LAÇ “HISPANIDAD”  [IV]

Sr. Director:

            Tot fent memòria de l’estirabot de Pablo Casado amb que cloguérem el capítol anterior i pel qual el cap de la plana major del PP intentava desmentir que la descoberta colombina fos titllada de “genocidi”, contraposant en la balança que “va ser la màxima fita de la humanitat des de l’impreri romà”, la premsa del dia en qüestió va recollir també altres veus de la mateixa caspa megadretana que posaren l’èmfasi en què enfront de la “vida salvatge” dels indígenes, Espanya aportà al continent americà “el castellà i el catolicisme, i per tant la civilització i la llibertat”, segons Isabel Díaz Ayuso dixit.

            Entre tots plegats la història de la “Descoberta” ha esdevingut un ordit de contradiccions, confusions i tergiversacions, majoritàriament intencionades per deformar la realitat i bastir, al marge del rigor historicista i en base al prejudici i no pas a la raó, una llegenda nacional unitària de destí universal a favor de Castella, que no s’aguanta dempeus des de fa segles.

En la corrua de terminologia matussera que sovint s’ha emprat, ara li ha tocat el torn a la “vida salvatge” atribuïda a tort i a dret als indígenes de les grans civilitzacions precolombines coetànies com l’asteca o l’inca, i a la seva suposada i omnipresent antropofàgia, quan freqüentment no era sinó la seva inveterada i primària tendència a tenir un capteniment malfactor i inhumà, més o menys bàrbar, cruel i/o arrelat, segons els diversos grups ètnics, no podent doncs generalitzar al respecte, per bé que alguns en festivitats de la tribu solien celebrar com a cerimònia ritual sacrificis humans a gran escala d’una massa de captius enemics empresonats, culte macabre molt practicat sobretot pels mexiques o asteques.

De la mateixa manera, tampoc hem de deixar de banda i menystenir els comportaments i valors positius dels indígenes americans, com per exemple els mexicans en les arts, l’arquitectura, l’astrologia, la llengua escrita criptògràfica, etc., és a dir, tot allò que n’esdevingué un paradigma ben colpidor que tant va sorprendre al “sanguinari” Hernán Cortès (1485-†1547), conqueridor de la “Nueva España” (Mèxic) no autoritzat per la monarquia hispana, a les envistes de la ciutat amfíbia de Tenochtitlán, desapareguda capital de l’imperi asteca o mexica, assentada sobre l’antic llac de Texcoco, epicentre avui de gran part de la megàlòpolis de Ciutat de Mèxic, teranyina urbana coneguda com l’Anàhuac (“prop de l’aigüa” en parla nàhuatl) o altiplà central més enlairat de Mèxic, que sobrepassa els 20 milions d’habitants, situats a dos mil metres d’altura, amb un urbanisme inabastable, literalment envoltat i escanyat, a esquerra i dreta, per inacabables barris que es perden en l’infinit asfalt d’una “Avinguda Insurgentes” de 26 quilòmetres de llarg i una xarxa de rondes creuant-se entre elles formant un scalextric eternament embussat, protagonitzat per desenes de milers de vehicles de gran cilindrada d’obrers, taxistes, executius i mares de família. Una urbs negativa, que literalment s’enfonsa i, a més, l’aire pesa com el plom i et costa de respirar, perquè un núvol de pol·lució sura sobre la ciutat entre els volcans de l’Iztaccihuatl o “La mujer blanca dormida” (5.286 m.), a 55 km. ja extingit, i el Popocatepetl o “Muntanya que fumeja” (5.452 m.), amb 18 erupcions des de 1354, la darrera el 1927. En conclusió, els mexicans no han nascut per viure en aquests ruscs com les abelles.

En l’època de la conquesta (1519-1528) per l’Hernán Cortès, la seguretat de Tenochtitlán es basava en les llacunes d’aigua dolça, i alguna de salobre, que la circumdaven, com si fos una illa, amb tot de passarel·les per unir el centre habitat amb la terra ferma de les riberes del llac. Dels illots asteques que en diuen “chinampas” es va passar a una ciutat assentada sobre un estany dessecat, un terreny argilòs i aquós, que necessita de drenatge. A l’extrem, segons el Consejo Nacional de Ciencia y Tecnologia, que la zona on hi ha l’aeroport s’enfonsa entre 20 i 24 cm. a l’any, el centre històric (Zòcalo, Catedral, Palau Nacional) entre 6 i 7 cm. i la zona a l’oest de l’Àngel de la Independència i Chapultepec uns 2,5 cm. Però hi ha zones concretes amb 40 cm anuals o 14 metres durant els darrers 150 anys. Amb tot, segons el Centre d’Investigació en Ciències d’Informació Geoespacial, fins al terratrèmol de setembre de 2017 de magnitud 7,1 en l’escala de Richter, Ciutat de Mèxic s’enfonsava una mitjana de 2,5 cm. cada mes, però entre juliol i setembre de 2017 el terreny va cedir fins a 25 cm.

            Doncs bé, situat a 40 km al nord-est de la ciutat de Mèxic s’hi troba el dilatat lloc arqueològic pre-colombí de Teotihuacan, el nom del qual prové del nàhuatl (Etōtīhuacān) i significa “lloc on els homes es converteixen en déus”. També fa referència a la civilització que es va originar en aquesta ciutat, origen de l’anomenada “Cinquena edat del Món”, començada a construir pels “totonaques” a prop de l’any 300 aC i convertida en el centre cultural i comercial més influent de Mesoamèrica.

            L’època de major prosperitat de la ciutat de Teotihuacan va ser de l’any 150 al 450 dC. Ocupava més de 30 km² i tenia una població de més de 150.000 habitants. Als costats de l’avinguda central de la ciutat, anomenada “Calçada dels Morts” (Micaohtli en llengüa nàhuatl), encara es troben edificis cerimonials impressionants, com la Piràmide del Sol (65 m d’alçada i una escalinata d’uns 260 esglaons), construïda cap el 150 aC, // la Piràmide de la Lluna (45 m d’alçada), // el temple de Quetzalcóatl (o serp-emplomada) // i altres ruïnes com el luxós palau de Quetzalpapálotl (ploma-papallona), // el palau dels Jaguars amb les potes sostenint conquilles o petxines (ornament esculpit en forma de cloïsses), // i la Ciutadella, al final de la calçada. La ciutat va ser saquejada i cremada probablement pels tolteques el segle VII o VIII. Les ruïnes es van convertir llavors en un lloc de pelegrinatge durant l’època dels asteques, va ser visitada pels conquistadors espanyols de l’Hernàn Cortés, i es va convertir en una important destinació turística de Mèxic des del segle XIX.

            Quan després d’haver fundat la ciutat i port de Veracruz (Vila Rica de la Vera Cruz, perquè el dia 22 d’abril de 1529 era Divendres Sant) i quedar sense rereguarda en haver ordenat d’enfonsar les naus d’arribada a terreny continental, l’Hernán Cortès i el seu nombrós exèrcit feren cap terra endins, juntament amb els seus aliats natius tlaxcalteques, en passar el 18 de setembre de 1519 per la ciutat de Cholula de camí vers la capital de Tenochtitlán, els expedicionaris es dedicaren a escometre i cremar el temple de Quetzalcóatl i durant cinc dies saquejar i massacrar la ciutat, assassinant i violant brutalment la població, tot fent centenars de captius i distribuint entre la tropa com a profit el botí material: or i argent per als conqueridors espanyols, i bestiar, sal, cotó, armes, perles i altres pedres precioses per als aliats aborígens. I tot això com a resposta a una hipotètica conjura mai demostrada.

            Arribats ja els expedicionaris fins a la ciutat de Tenochtitlán el 8 de novembre de 1519, deliberadament l’emperador asteca Moctezuma II els va rebre de forma pacífica, donant-los’hi esplèndids regals d’or per despertar en ells la cobdícia i temptant-los al saqueig i pillatge, la qual cosa al cap de poc temps indignà la població asteca autòctona, que es capgirà contra els conquistadors espanyols més preocupats per l’or que no pas la vida en l’anomenada i tràgica “Noche Triste” del 30 de juny de 1520, obligats a fugir desesperadament del palau d’Axajàcatl on estaven refugiats i de la mateixa ciutat en direcció cap a Tlacopan, juntament amb els seus aliats tlaxcalteques i totonaques, per no caure morts o bé captìus i sacrificats a centenars en els macabres rituals indígenes dels odiats asteques. I aquesta nit sagnant amb unes 600 víctimes sacrificades espanyoles i 900 de tlaxcalteques i totonaques, a banda de la pèrdua de cavalls, canons de foc, arcabussos amb la pòlvora mullada, espases, sagetes i or, esdevingué el pròleg de la batalla i massacre d’Otumba (Aztacameca) d’una setmana després, ocorreguda als altiplans de Temalcatiplan a la riba oposada del llac de Texcoco, on uns 40.000 mil guerrers asteques (segons fonts castellanes cent mil: ?) s’enfrontaren a camp obert amb un estol de tant sols 700 o 800 soldats castellans i dos o tres mil aliats indígenes (tlaxcalteques i otomís), tot i que en Cortès pogué superar la desigualtat numèrica de combatents gràcies a les reiterades càrregues dels genets d’una cavalleria que no tenien els enemics asteques i també al possible encert d’haver-ne capturat amb una càrrega gairebé suïcida el seu estendard o ensenya que brandava el “cihuacoatl” o cap militar o de la tropa asteca, Zihuacatzin o potser Matlatzincatzin, o tal vegada degut a la mort violenta i sobtada d’aquest cabdill, ja que segons la mentalitat bèl·lica indígena tal acció o fet era considerat donar per perdut un combat. I aixì acabaria al cap de poc (1521) l’Imperi asteca amb l’assetjament per Cortès de la ciutat de Tenochtitlán durant 75 dies i la caiguda i massacre de la seva població, delmada en gran part pel contagi determinant d’una epidèmia de verola, malaltia d’home blanc tramesa d’Europa per l’expedició castellana invasora.

Després de la conquesta, Cortès va tornar a la península a mitjans de 1528, per negociar amb el rei Carles V l’organització política dels nous territoris de la “Nueva España” (Mèxic) acabats d’incorporar a la corona espanyola. La trobada s’hauria produït entre juny i juliol de 1528 a Toledo perquè allí hi havia la Cort segons els cronistes castellans, cosa impossible atès que el rei Carles V d’Àustria havia deixat aquesta ciutat el 12 de febrer de 1526 segons testimoniatge documentat de la historiadora galega Amada López de Meneses (1906-?), i després de passar per diversos llocs de la Manxa  castellana i de València, va fer cap a la vila catalano-aragonesa de Montsó, tradicional seu de celebrar-hi les Corts dels tres regnes de la Corona d’Aragó, on durant el citats mesos d’estiu de 1528 era previst de fer-les amb presència, doncs, del monarca, els tres braços i el Consell d’Índies. Però com que era obligat fer el jurament del càrrec de “virrei català” a la ciutat de Barcelona, calgué esperar a que Carles V, després de deplaçar-se per alguns indrets més d’Aragó, arribés a Fraga el 22 d’abril de 1529 i a primers de maig a la Ciutat Comtal, on faria l’atorgament d’aquest títol de virrei a l’Hernán Cortés el dia 6 de juliol de 1529, juntament amb la concessió del càrrec de capità general de la Nova Espanya i de les Costes de la Mar del Sud i, a més, el seu nomenament de marquès de la Vall d’Oaxaca.

            Llevat d’algunes estades a Molins de Rei, el monarca no es va moure de Barcelona fins al 28 de juliol, en qué va embarcar cap a Itàlia, de manera que va tenir temps de visitar l’Hernán Cortés (1485-†1547) a casa seva quan aquest va emmalaltir i signar el 27 de juliol de 1529 els seus capítols matrimonials o “mayorazgo” (heretatge).

            Cortès encara tornaria a Mèxic l’any 1530 i organitzaria algunes expedicions de conquesta, com les que incorporaren a la colònia meixana l’allargassada península de la Baixa Califòrnia (1533 i 1539), i es per això que el gran golf entre ella i la terra continental, on hi desemboca el riu Colorado, porta el nom de Mar de Cortés o altrament dit el de Mar Bermejo, molt ric per a pescar-hi tradicionalment en bancs de perles, com les encomiendas o beneficis confiats als Cardona el segle XVII.

Continuarà.

Santiago Suñol i Molina