LA CAIGUDA DE BARCELONA (2)

L’endemà, divendres, la portada del diari La Vanguardia reprenia l’edició amb un desvergonyit i claudicant ‘Barcelona para la España invicta de Franco’. I anunciava el nomenament d’un general, n‘Eliseo Álvarez-Arenas, com a cap delsServicios de Ocupación de Cataluña, amb la missió d’instaurar un règim especial per fer-se càrrec del control i l’establiment de noves autoritats i serveis a través d’unes depredadores columnes de personal eufemísticament batejades com d’ordre i policia, una de les quals fou el DERD (Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos), fundada pel ‘cuñadísimo’ Serrano Suñer tan bon punt conquerida la ciutat de Lleida l’abril de 1938, amb la tasca infernal i urgent d’escorcollar i arxivar tota mena de documents sobre activitats i antecedents polítics i socials del personal adscrit a la Generalitat, ajuntaments, exèrcit, policia, partits, sindicats, associacions, editorials, diaris, biblioteques, llibreries, universitat, escoles, veïns i també la maçoneria.

Tot plegat a la fi d’organitzar la repressió i perseguir per la policia política, jutjar pels tribunals militars i, si cal, afusellar els sospitosos d’haver col·laborat amb la legalitat republicana, així com depurar el funcionariat públic i l’acadèmic de professors i mestres i, finalment, donar via lliure a les denúncies entre la ciutadania a l’empara de la llei de Responsabilitats Polítiques de 9 de febrer de 1939, sense massa escrúpols en quant al fonament i la veracitat de les delacions dels prop de 300.000 expedients oberts, atesa la qualificació simplista i de malfiar del pretesos delictes considerats alguns com a ‘errors polítics o falta de patriotisme’. I allò que no fos concernent al seu prioritari objectiu repressiu, destruir-ho vandàlicament. Bé, en divuit setmanes desplegaren tan sols a Barcelona fins a 1.690 escorcolls, que van generar un volum de documentació requisada d’uns quatre mil expedients amb antecedents individuals de caràcter urgent, més la confiscació de locals i magatzems per tal de desar-ho tot, abans de fer-ne en acabat el trasllat i dipòsit definitiu l’any 1940 de tota la paperassa, un cop convenientment ensacada, vers al ‘Archivo Histórico Nacional de Salamanca.’

Res, doncs, de pau i reconciliació postbèl·lica, sinó persecució, repressió i execució de gent compromesa amb la legalitat republicana; a banda d’afavorir l’estesa d’una corrupció oficial associada a l’estraperlo i al mercat negre; la discriminació social envers les classes més pobres i en situació de misèria; la política d’abastament basada en la tarja de racionament; el canvi de nom d’espais públics, com carrers, places, hotels, restaurants i topònims en general; el ‘habla en cristiano’ o ‘habla la lengua del imperio’, etc. I és que ara mana la que en diuen ‘gent d’ordre’ (?), les forces de l’Espanya profunda i negra de sempre: militars, bisbes, terratinents, nostàlgics del carlisme i joves falangistes fanàtics.L’etern retorn al país de Goya del blanc o negre.

Però tot seguint altre cop amb el relat, al cap de tres dies justos de l’entrada de les tropes franquistes, les sales de cinema de Barcelona tornaven a obrir les seves portes i al començar febrer ja n’hi havia tretze d’obertes i per Cap d’any ja en funcionaven una cinquantena. Després del primer mes empassant-nosprogramacions amb material del servei de propaganda del règim franquista, a poc a poc va començar a imposar-se en el mercat el cinema americà de Hollywood i a projectar una filmografia ja sonoritzada desde 1938 amb pel·lícules musicals, comedietes innòcues i el primers westerns carrinclons de cowboys, totes en blanc i negre i protagonitzades per actors que avui ja fan malves, com els germans Marx, el binomi Stan Laurel i Oliver Hardy, Jeanette Mc Donald, Buster Keaton, Robert Taylor, Harold Lloyd, el genial Chaplin, Dick Powell, Bette Davis, Freddie Bartholomew, Myrna Loy i la nena prodigi Shirley Temple. I com a noticiaris, abans de la projecció obligatòria del NO-DO a partir del 1942, només vèieml’alemany UFA i l’italià ‘Luce’.

Pel preu de dues pessetes (2,07 € d’avui) d’una localitat de butaca, veies un programa doble, és a dir, dues pel·lícules seguides, tot i que si es té en compte que els salaris diaris més baixos estaven compresos entre les 4 i les 12 pessetes(de 8,30 € a 28 €), una sessió de cinema resultava caríssima per a molta gent. En reemprendre les sessions de cine com a fàbrica de somnis, van tornar també els caramels i les paperines de cacaus, xufles i tramussos en remull, llaminadures avui substituïdes per les crispetes. I gràcies al cinema, els ciutadans sobrevivíem llavors aliens als trets dels escamots d’afusellament del Camp de la Botao de les cues a la porta de lapresó Model, i la cinefília es va convertir aleshores en la fugida imaginària d’aquella Barcelona sòrdida que tant bé van descriure la Cèlia Sunyol i el Francesc Candel, aquest dient que a les barriades pobres les sales dels cinemes es convertien els diumenges d’hivern en una mena de segona llar, plena de gom a gom de famílies senceres que s’hi escarxofaven, ben repapiejats a la butaca, i s’empassaven amb delit les tres sessions, perquè s’hi estava calentó i, a més a més, s’emportaven fins i tot el berenar o el sopar i la gasosa.

         En canvi, parlant també d’entreteniments, el primer partit de futbol entre clubs es va fer esperar tres mesos, atès que no es va jugar fins al diumenge 30 d’abril a l’estadi del Guinardó, i va ser entre l’Espanyol i l’Europa, històric club del barri de Gràcia. Però el Barça seria l’últim en retornar a la vida pública i no ho va fer fins a la diada de Sant Perequan va jugar un partit contra el Bilbao en el seu camp aleshores de les Corts, sense cap jugador propi, sinó que tots eren manllevats d’altres equips, perquè una bona colla dels de la seva plantilla havien aprofitat una gira de l’equip pels Estats Units i Mèxic durant la guerra per quedar-s’hi i no tornar (a la temporada següent ja es va poder comptar amb Escolà, Raich i Balmanya).

         A tots els espectacles, tant de cinema i teatre com a les competicions esportives, era obligatori d’escoltar l’himne nacional espanyol dempeus i braç enlaire, i en el pitjor dels casos havies d’empassar-te el ‘popurri’ dels tres himnes:‘Marxa Real o de Granaderos’ (composició estrictament militar espanyola de l’època de Carles III), el ‘Cara al sol’ (dels falangistes) i l‘’Oriamendi’ (dels carlins o requetès).

Pel contrari, van ser suprimits els canòdroms,un dels llocs d’apostes més populars de la ciutat, en decidir el governador civil clausurar-los a començaments d’octubre,dintre d’unacampanya de repressió del joc i de la immoralitat, que sona a conxorxa amb l’Església. Una mesura tan dràstica no es va aplicar, tanmateix, als frontons, un altre dels llocs tradicionals de fer apostes. Que recordi, n’hi havia un amb pelotarisal final de laRambla de Santa Mònica i es deia Colón. De manera que els únics espais lúdics populars eren el parc d’atraccions del Tibidabo i elPoble Espanyol de Montjuïc, on s’hi van fer revetlles i altres actes d’entreteniment massiu. I a l’estiu a banyar-se a la platja del balneari dels Banys de Sant Sebastià, el més antic de la ciutat, o als Baños de Oriente, ambdós situats al final de trajecte del tramvia de la línia 59 al barri de la Barceloneta i a tocar de les instal·lacions reservades al Club de Natació, que hi tenia la piscina descoberta de l’’Escullera’ (dic de defensa contra les onades) i constituïa un dels temples de l’higienisme, l’atletisme i la vocació esportiva de les classes mitjanes. Aquests banys van ser el gran centre lúdic de l’època a la ciutat i un dels primers a acceptar persones d’ambdós sexes al mateix recinte. Amb tot, l’equipament esportiu i lúdic més dinàmic i elitista va ser Piscines i Esports, a la carretera deSarrià, però era un feu gairebé privatiu de les famílies benestants de Sarrià i de Sant Gervasi-la Bonanova.

A mitjan març de 1939 s’instauraren les ‘cartillas de racionamiento’ per als productes bàsics de l’alimentació (o més ben dit de la fam) de la gent: cigrons, moniatos, llenties amb curculiònids inclosos, bacallà, oli, sucre i cansalada. De tant en tant, cafè, tabac o sabó. I més rarament es repartia carn, ous, llet oxocolata, productes que només es podien trobar en el ‘mercat negre’. Pel que fa alpa morè o negre es subministrava a raó de 150 o 200 grams per cartilla, però els militars, guàrdies i capellans tenien dret a 350 grams per dia. Per això durant la postguerra autàrquica, el mercat negre era el mercat real, superior al mercat legal però irreal del règim franquista.

Continuarà…

Santiago Suñol i Molina