LA CAIGUDA DE BARCELONA (1)

Escrit per Santiago Suñol i Molina

Dos dies després del trasllat el 23 de gener de 1939 del govern de la República a Figueres i a la tarda de la vigília doncs de l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes, amb diners que l’endemà ja no tindrien cap mena de valor per haver decretat el bàndol rebel des de l’agost de 1938 la nul·litat dels bitllets en circulació emesos pel Banc d’Espanya del govern republicà, els meus pares es decidiren a comprar una nevereta de gel als magatzems SEPU, establiment inaugurat per uns jueus alemanys el 1935 a la porxada de la Rambla dels Estudis cantonada amb Portaferrissa, en el que havien estat els jardins annexos al senyorial Palau Moja, propietat de l’esclavista marquès de Comillas, on hi van instal·lar les primeres escales mecàniques de la ciutat.’Quien calcula, compra en SEPU’, n’era el reclam publicitari radiofònic (aleshores no hi havia televisió) d’aquest popular i capdavanter centre comercial.

L’emblemàtica nevereta, que segons com es miri ens va sortir per tant gratuïta, era no obstant això molt senzilleta, un moble de fusta, amb un folre interior de suro i de planxa estanyada o llautó que permetia aïllar el contingut de la temperatura exterior. A dins, en un compartiment separat del menjar, s’hi posava una barra de gel que es desfeia a poc a poc (o més aviat molt de pressa).

El mateix dia, i ja de fosc, el generalJuan Hernández Sarabia, cap de les tropes republicanes a Catalunya, convocà per segona vegada consecutiva els directors dels diaris de Barcelona a una reunió i els hi va espetegar: ‘senyors, això s’acaba’Barcelona és ‘ciutat oberta’. I d’aleshores ençà es deixà de publicar la premsa diària a la ciutat.

A l’alba del dia següent, el 26 de gener, doncs, Barcelonaes va llevar sense diaris i sense estalvis, amb una única emissora de ràdio: Ràdio Associació de Catalunya, ja que l’altra emissora, EAJ-1, havia estat desmantellada per Cap d’Any. Per això, quan l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat ja era imminent, només alguns barcelonins van poder assabentar-se’n a través de la radiodifusió per ones hertzianes.

Poc després se sap ja de l’arribada dels ‘nacionales’ a Monjuïc, que es rendeix a les tropes franquistes del general Yagüe i alliberaindiscriminadament 1.200 presos del castell, inclosos també delinqüents comuns que de seguida van guillar sense mirar enrere, alguns dels quals aconseguiren fins i tot una medalla d’’ex-cautivo’ del nou règim, com si haguessin estat engarjolats per ser de‘dretes’ o un ‘missaire’ i no pas un subjecte tòxic que delinqueix.

Per veure-ho amb prismàtics anem al terrat de la casa de la gran amiga de la meva mare, que vivia molt a prop de casa nostra, en un dels xamfrans de la cruïlladel nostre carrer amb el de MallorcaA l’horitzó, vora el mar, darrera la silueta de la muntanya de Montjuïc, es veia una immensa fumarada negradels dipòsits petroliers de laCAMPSA incendiats.

A mig matí, el terra dels carrers de l’Eixample encara plens de runa dels edificis danyats pels darrers atacs aeris, es van encatifant a poc a poc de papers esquinçats, com ara carnets i documents dels partits i dels sindicats, que tothom intentava llençar al clavegueram per si podien comprometre’ls políticament. I alhora es van omplint de gent que assalta i buida els locals on s’hi emmagatzemaven queviures per a la resistència ultrancera de la ciutat en cas de llarg assetjament. A mig carrer un home arrossega angoixat un feixuc farcell deixant al terra un rastre de sucre en filera que es desprenia d’un estrip, mentre a prop d’ell un altre el regava sense interrupció amb un rajolí d’oli vessant d’un recipient improvisat, quan compareix a casa el meu jovençà cosí amb una granota blava i unes botes noves de trinca i tot de llaunes de conserva que havia saquejat d’un magatzem.

Cap al migdia, el brogit del avions i de les sirenes va desaparèixer i l’estrèpit de canons i metralladores va emmudir. I llavors un silenci impressionant, gairebé sepulcral,va planar sobre la ciutat aparentment deserta i a l’expectativa d’incerts esdeveniments. A la tarda, ja ocupats tots els barris de la part alta, Vallvidrera i Pedralbes pels navarresos, la Rabassada i Tibidabo pels marroquins i Vallcarca i els Penitents pels legionaris, carrer amunt del nostre puja en solitari un soldat requeté de les columnes de Navarra, amb boina vermella i capot bru, esmaperdut, mirant de trobar la seva família. I mentrestant, carrer Mallorca enllà, una massa ingent convençuda de la inutilitat d’una resistència ultrancera i temorenca de la previsible repressió dels vencedors, abandona la ciutat i emprèn cuita-corrents el camí de l’exili formant una llarga corrua de forces combatents republicanes i soldats ferits, juntament amb quadres polítics i de funcionaris i un eixam de civils entredones, nens i ancians, tots precedint l’avantguarda militar franquista en un èxode multitudinaria la desbandada, col·lapsant les carreteres amb unformigueig de vehicles: cotxes de luxe, alguns d’oficials, autos desmanegats, camions carregats de persones i farcells, carros tirats per una cavalleria esgotada… I, encara, vianants, moltíssima gent a peu, amb llurs bagatges penjats a l’esquena. De vegades, també dones indigents, sense res més que el seu fillet apretat entre els braços. Tots cap a l’exili a la veïna i encara democràtica França pels colls fronterers de la Jonquera (Portús), el coll d’Ares(Molló, Camprodon), Puigcerdà (la Guingueta d’Ix)i Portbou (Belitres), però també els passos transpirinencs de BegetAlbanyàMaçanet de CabrenysLa VajolAgullanaCantallopsEspolla i Rabós, on els esperaven els dramàtics i insalubres camps de refugiats (sortosament no de concentració ni d’extermini com els lager nazis o els gulag soviètics) rossellonesos i llenguadocians de Sant Cebrià (80.000), Argelers de la Marenda (65.000), on entre 1939 i 1941 hi van morir 216 persones (entre les quals 70 infants), Barcarès (35.000), Agde (18.000),Gurs (12.000), Portús, Cotlliure, Prats de Molló, el Voló, Ribesaltes i d’altres, camps on en van finar milers, perquè tot i que França els va acollir, no els va tractar prou bé, atès que eren camps sense condicions sanitàries ni d’abric i ni aigua potable, en els quals molts van morir per desnutrició, malaltia o, fins i tot, per assassinat o tortura. Era realment l’exili d’un poble, de tot un poble’, segons ho va descriure el periodista Domènec Guansé des de Buenos Aires dos mesos després. Malauradament, d’altres ni tant sols això, simplement desaparegueren.

Al capvespre les tropes franquistes dels cossos marroquí i navarrès que, comandats pels generals Juan Yagüe José Solchaga, respectivament, havien ocupat ja la ciutat sense lluita ni resistència, varen desfilar per la Diagonal en formació amb els seus muls, canons i carros de combat i al seu darrera el gruix de la tropa, que en arribar a l’església de Pompeia, va hissar la primera bandera dels rebels ‘nacionales’ a la ciutat conquerida. Amb aquesta arribada de les unitats de tropes vencedores de la legió i dels ‘tabors de regulars’ a Barcelonacomençà llavors un autèntic saqueig de roba, queviures i objectes de valor, sovint acompanyat de violacions, apallissaments i execucions arbitràries ‘in situ’ de gent acusada de ‘roja’.

D’altra banda, molts ‘moros’ s’apostaren als portals de les escales per vendre plàtans de Canàries i rajoles de xocolata (el ‘pa amb xocolata’ era un clàssic dels nostres berenars, entaforant les preses dins la molla del llonguet de pa, però durant la guerra menjàvem com a succedani una xocolatada desfeta adobada amb farina de garrofes, però sense melindros) a canvi de bones monedes de plata del rei Amadeu, o sigui que aquella nit es varen trencar moltes guardioles, entre les quals la meva, tot havent-me escurat els duros de plata que hi tenia. I és que aquella nit la pesseta republicana va deixar de tenir validesa. O sigui que, si vaig néixer set mesos després de la Gran Depressió Mundial de 1929 amb l’ensorrament de la borsa nord-americana de Wall Street, els seus efectes sobre els meus modestos estalvis monetaris no els vaig patir sinó al cap de nou anys.

Continuarà…

Santiago Suñol i Molina

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.