EL FRAU DE LA IDOLATRIA

El frau de la idolatria ho és per partida doble. Per un costat la idolatria és un engany perquè els qui la promouen entabanen la gent perquè adorin algú que és mort. El culte als morts és radicalment  prohibit en l’Escriptura. L’altre aspecte del frau és el que ha passat a Balbuente, Saragossa on la Taula de la Virgen de los Ángelesk que avui adoren els feligresos és una falsificació ja que va ser substituïda per una altra quan l’any 1947 va ser enviada a un restaurador per reparar-li els desperfectes. “La gent s’ha sentit defraudada i que se’ls ha enganyat durant anys”, ha dit el mossèn. Si l’original ja era un frau perquè volia representar una persona de la que es desconeix l’aspecte que tenia. Si una pintura és obra d’un home ¿com pot tenir capacitat d’escoltar i donar resposta a les pregaries dels seus adoradors? D’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol. Ara que se sap l’engany d’allò que adoren, com es deuen sentir els feligresos de Balbuente en assabentar-se del frau?

La Bíblia prohibeix totalment la idolatria. En són molts els textos que la denuncien i les conseqüències adverses de practicar-la. El text bàsic de la denuncia bíblica és: “No et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt als cels, ni del que hi ha a baix a la terra ni del que hi ha dins les aigües sota la terra, no et postraràs davant d’ells ni els serviràs, perquè jo el Senyor el teu Déu, sóc un Déu gelós…” (Èxode 20:4,5). Si la Paraula de Déu és tan clara respecte a la idolatria, com és possible que l’Església catòlica no la denunciï sinó que promogui la seva pràctica?

Amb la traducció de la Bíblia a l’alemany de l’original hebreu i grec per Martí Luter, el contingut de la Bíblia es va posar a l’abast del poble senzill. Com una taca d’oli es va escampar arreu d’Europa la traducció de les Escriptures a les diferents llengües vernacles. L’Església catòlica va voler fer front a l’expansió de la Reforma amb la Contrareforma. L’arma que va fer servir la Contrareforma per intentar frenar l’expansió protestant va ser el Concili de Trento. Referint-se  a la idolatria va redactar aquesta perla teològica: “Cal retre honor i veneracions dignes a les imatges, no perquè en elles hi hagi alguna divinitat i virtut que honorar o invocar, sinó solament perquè venerem per elles el que representen. I quan ens llevem el barret o ens agenollem davant seu, adorem el Crist que la imatge representa”. Malgrat aquest raonament per justificar la idolatria, el manament de Déu és clar i contundent: “No et faràs cap estàtua ni cap imatge”. “Sembla clar que el cervell humà sigui procliu a acceptar com a real les idees religioses que ell mateix es crea” (Fernando Requejo). La desobediència a la Paraula de Déu sempre té conseqüències tràgiques.

“Les doctrines sense el fonament de l’Escriptura ni unides amb el pegament de l’Escriptura, per més creïbles i agradables, no tenen cap valor, ni serviran de res als homes. Aquelles esperances de pau i felicitat que no són garantides per la Paraula de Déu no fan sinó enganyar els homes, com una paret que certament està ben arrebossada però mal edificada” (Matthew Henry).

És molt sucosa la denuncia que el salmista fa de la idolatria: “Els ídols de les nacions són plata i or, obra de mas d’home: tenen boca, però no parlen; tenen ulls, però no hi veuen; tenen orelles, però no escolten, tampoc no hi ha alè en la seva boca”                         (Salm 185. 15-17).

La Paraula de Déu ha estat revelada perquè l’home pugui gaudir de les ensenyances divines, no per arraconar-la a les golfes perquè serveixi de pastura a l’arna, i anar pels nostres camins. La desobediència a Déu no li va anar bé a Israel, tampoc li’n va a l’Església. Les corrupcions de l’Església ho manifesten.

“No afegiràs res a les seves paraules: No sigui que et reprengui, i siguis trobat un mentider” (Proverbis 30: 6).

L’Església catòlica posa al mateix nivell de la Paraula de Déu la Tradició extrabíblica. M’equivoco la posa per damunt de l’autoritat de la Bíblia. En certa ocasió uns escribes i fariseus s’acosten a Jesús per queixar-se del suposat comportament indegut dels seus deixebles, dient-li: “ Per què els teus deixebles transgredeixen la tradició dels ancians?” En resposta Jesús els diu: ¿I vosaltres per què transgrediu el manament  de Déu per causa de la vostra tradició?” (Mateu 15: 2,3). Jesús rebla el clau quan els diu a aquells doctors de la Llei que es consideraven infal·libles: “Aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora de llavis, però el seu cor és lluny de mi. Però m’adoren en va perquè ensenyen com a doctrines els manaments de l’home” (vv. 7-9). Paraula de Déu.

Octavi Pereña i Cortina