Distopia a peu de la Vella, de José Luis Belmonte, una novel·la de caràcter pacifista i reflexiu.

L’escriptor alicantí José Luis Belmonte presenta la seva novel·la Distopia a peu de la Vella, una novel·la de caràcter pacifista i reflexiu que reivindica les paraules abans que els punys, i la cultura abans que les armes, ja siguin físiques o polítiques.

Tot comença en l’any 2099. Joan té quinze anys i li pregunta al seu avi pels fets ocorreguts 80 anys abans. L’avi s’ho va explicant tot a través d’hologrames i tecnologies futures. Explica que en l’any 2019 s’inicien una sèrie d’incidents violents al carrers arran de problemes territorials en diverses zones de l’estat, i la situació es complica cada vegada més fins a semblar insostenible. La ciutadania escora els seus vots i un partit conservador aconsegueix el govern. Tot això coincideix amb manifestacions a tota Espanya arran de problemes econòmics que no estan sent atesos per culpa del desordre, la violència i el caos.

Mentrestant a La Vella, Crevillent, es viu la mateixa situació que a la resta d’Espanya, però enmig de tot l’horror, sorgeix una història d’amor entre dos diputats de partits oposats, un romanç impossible en els temps que es viuen i que patirà les conseqüències de tot el que esdevé al seu voltant. Tot empitjora  greument fins que el govern declara estat de setge, treu l’exèrcit i comença la guerra. Una altra guerra entre germans que res de bo portarà a ningú en tot el país.

El plantejament és futurista, però no per indagar en assumptes de ciència ficció, sinó per mostrar-nos, com un fantasma futur, unes possibles conseqüències que la intransigència política podria causar en la societat d’avui. L’essencial del missatge que transmet la novel·la rau en que tots els camins de no enteniment condueixen a la violència. La democràcia no és un sistema perfecte, només ens permet triar representants. Els conflictes s’han de resoldre amb moderació i paciència per totes les parts, tant en les institucions com als carrers, i no oblidar que totes les persones tenim els mateixos drets.

La novel·la de José Luis Belmonte és una crida a la temprança i a no cometre els mateixos errors del passat. Hem evolucionat en tecnologia però hauríem de fer-ho també en intel·ligència per aconseguir entendre’ns sense arribar a enfrontaments violents com els d’abans. Belmonte utilitza el joc del temps i de l’entorn familiar dels personatges per fer èmfasi en que les generacions han d’educar unes a les altres, és la forma natural de l’home per aprendre dels errors de l’espècie i que els bons costums no s’abandonin pel camí.

També és un elogi a la cultura i a les llengües. Una manera d’entendre que el saber no pertany a cap idea política, sinó a les persones. Tots els coneixements enriqueixen, mai haurien de ser utilitzats per a excloure, sinó per expressar-nos més encertadament, per integrar-nos millor amb els altres i aconseguir comprendre les seves idees i els seus actes.