DISCIPLINA

Dos fets ocorreguts el mateix dia. L’un a Barcelona per un noi de 24 anys i que el seu amic va gravar la bretolada de donar un cop de peu a una dona que s’esperava en un pas de zebra, fent-la caure a terra, provocant-li in esquinç a la cama. L’altre es va produir a Lleida. Un nen de 14 anys li va llençar una pedra a una dona que s’estava esperant per pujar a l’ascensor que hi ha a la plaça de l’Escorxador, produint-li una ferida al cap que va necessitar deu grapes per tancar-la. Aquests dos fets són no res entre la multitud de males accions que es cometen diàriament. El fet que es donin aquests actes indesitjats és a causa que quelcom no funciona en l’educació que s’imparteix als infants.

“l’educació sense religió”, va escriure C. S. Lewis, “per útil que sigui sembla més bé per fer de l’home un diable més astut”. Quan cito Lewis no ho faig en el sentit que dono suport a l’èmfasi que posa el Govern de Madrid d’ensenyar Religió en l’escola pública. Em refereixo a la responsabilitat que tenen els pares de fer-se seus els els principis ètics   que contenen les pàgines de la Bíblia. Aquest llibre encara que és el bestseller per excel·lència, poques persones el llegeixen, per tant, desconeixen les ensenyances que canvien el comportament humà.

En el cas de Mario, el noi de Talavera de la Reina, que utilitzava les cames d’una dona com si fossin una pilota  de futbol, ¿és que es creia que fos Pepe,  el jugador del Madrid? I el seu amic que va immortalitzar l’excel·lent jugada en un vídeo que sembla ser que ha donat la volta al món, sentien poc respecte per les persones. L’acció sembla ser que va ser premeditada i, encara que en la seva declaració Mario va dir que estava borratxo, la borratxera no l’eximeix de la seva responsabilitat.

No hi ha regla sense excepció. D’una educació esmerada sense mancar-hi una bona formació religiosa, en pot sortir una fill que sigui un bala perdut. Però el problema d’avui no es troba en  l’educació esmerada, tot el contrari, en l’educació descurada  dels fills que es despreocupa d’educar-los i que traspassa la responsabilitat a les escoles públiques o concertades.  Aquesta despreocupació té funestes conseqüències. Desatendre l’obligació que tenen els pares d’educar els seus fills sovint és paga amb un preu molt alt ja que en molts casos al costat d’un fill delinqüent sol haver-hi pares permissius que no frenen la tendència que tenen els seus fills a fer el mal. La pregunta que ens és lícita fer és: Els pares dels protagonistes de les salvatjades que comentem, ¿van tallar les primeres manifestacions agressives encara que bramessin, fent-los veure que l’agressivitat és una conducta indesitjable que pot portar a cometre actes dels que se’n penediran tota la vida?

El títol de  la notícia és: “Condemna europea a França per les surres i les bufetades als nens”. En lletra petita es llegeix. “El Consell d’Europa vol penalitzar allò que el 80% dels francesos aprova”, Trobo molt bé que es vulgui extirpar la crueltat que en nom de l’educació es practica en els fills i es penalitzi aquest comportament impropi, però una surra ben donada a temps, quan els raonaments no serveixen de res pot evitar que el fill es converteixi en un petit dictador que avergonyeixi els pares i es converteixi en un perill social en l’adolescència.  La irresponsabilitat educativa dels pares en no voler disciplinar els fills quan toca fer-ho explica les moltes conductes antisocials de infants i adolescents.

“La niciesa està lligada en el cor del jove, però el bastó de la disciplina  la traurà fora d’ell” (Proverbis 22.15). Textos com quest poden fer pensar que la Bíblia aprova la violència educativa. N’hi ha d’altres que limiten la pràctica de la coerció educativa: “Corregeix el teu fill mentre hi ha esperança, però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19:18). “I vosaltres els pares no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6:4).

S’arriba a un consens en que l’educació permissiva no és bona pels fills i que la disciplina a de formar part de l’educació. La Bíblia se’n fa ressò dels desgrat que provoca la paraula disciplina, però també ens informa dels seus beneficis. “I us heu oblidat de l’exhortació que se us adreça com a fills: fill meu, no menystinguis la disciplina del Senyor, ni defalleixis quan et reprèn. Perquè el Senyor disciplina el qui estima i assota tot fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, perquè, quin fill hi ha que el pare no disciplina? Però si esteu sense disciplina, de la qual tots n’han esdevingut participants, llavors sou bastards, i no fills. A més a més, tenim els nostres pares segons la carn, que ens disciplinàvem, i els respectàvem. ¿no ens sotmetrem molt més al Pare dels esperits, i viurem? I ells (els pares biològics), certament, ens disciplinaven per pocs dies com els semblava bé, però Ell per el que ens convé, per fer-nos participar de la seva santedat. I tota disciplina de moment no sembla un motiu d’alegria, sinó de tristesa, però després porta un fruit pacífic de justícia als qui han estat exercitats” (Hebreus 12: 5-11). No ens aniria malament, a pesar de la imperfecció humana que els pares prenguessin nota que la disciplina és un bé per als fills i a ells els evitaria moltes llàgrimes.

Octavi Pereña i Cortina