D’AQUELLES NOCES AQUESTS CONFITS  [2]. País de Marca brostat de la Soca Carolíngia (759)

CARTA AL DIRECTOR. AUTOR: SANTIAGO SUÑOL I MOLINA

Sr. Director:

Fer un llistat historiogràfic de les principals fites de les quals els catalans d’avui poden estar-ne força orgullosos, de bon segur que ens donaria moltes sorpreses.

De bon antuvi, el naixement històric de Catalunya en els comtats del nord-est peninsular no partí del suposat arrelament visigòticminso i fràgil malgrat la seva persistència durant dos segles i escaig, ja que el substrat de població aborígen d’aleshores, més o menys amalgamat per l’iberisme i un mil·leni de romanisme sorgits del contacte secular amb la brillantor dels mons grec i romà, poques coses hi guanyà d’una minoría goda dominant, que a manca d’una àmplia base popular genuïna n’assegurava el monopoli del poder político-militar gràcies a vincles clientelars de fidelitat i lligams personals amb la migrada gent de la mateixa ètnia, la qual arran del fulminant esfondrament de tot el sistema davant la vertiginosa invasió musulmana sarraïna en la primavera del 714, hi perdé la llengua i fracassà en l’intent d’imposar l’”heretgia arriana”, deixant només el testimoniatge de dues necròpolis en terra catalana, enfront de les més de trenta que hom n’ha exhumat en ambdues “mesetas’ castellanes” des de la Tierra de Campos (coneguda també com a ‘Campos Góticos’) fins al riu Tajo i les terres sorianes de l’alt Duero i de l’entorn de l’actual provincia de Segòvia.

Què feren, doncs, els aborígens pre-catalans llavors? El que sempre hem fet quan hi han hagut maltempsades a casa nostraanar cap al nord i traspassar la ratlla fronterera de la serralada de l’Albera, branca meridional de la terminació oriental del Pirineu que separava les províncies eclesiàstiques de Narbona i Tarragonapenetrant dins territori de la Septimània o antiga Narbonense romana, que els textos hispànics anomenen Gàl·lia Gòtica, estesa fins al riu Roine.

Fugida paral·lela a la massiva allau a peu de vianants amb llurs bagatges a l’esquena i el formigueig de vehicles de tots tipus (cotxes de luxe, alguns d’oficials, autos desmanegats, camions carregats de persones i farcells, carros tirats per una cavalleria cansada) d’entre 28 de gener i el 12 de febrer de 1939 durant l’èxode multitudinari de republicans a la fi de la cruenta i fratricida Guerra Civil travessant la frontera de la veïna i encara democràtica França per la Jonquera, el coll d’Ares i Portbou, uns 440.000 ciutadans, segons l’informe Valière, entre combatents (220.000), soldats ferits (10.000), quadres polítics i funcionaris (40.000) i població civil entre dones, infants i ancians (170.000), davant la ràpida ofensiva sobre Barcelona i l’entrada de les tropes franquistes del cossos marroquí navarrès dels generals Yagüe i Solchaga a la capital comtal catalana.

I així “tot un poble” emprengué en desbandada la tràgica fugida cap a l’exili, per bé que un fort contingent de 90.000 d’aquests catalans exiliats probablement tornaren encara no al cap d’un any bona part dels restants tastaren el tracte jacobí de romandre confinats durant tres llargs anys en la dotzena de dramàtics camps de “refugiats”, que no de concentració ni d’exterminirossellonesos i llenguadocians de Sant Cebrià (80.000), Argelers (65.000), Barcarès (35.000), Agde (18.000), Gurs (12.000), PortúsCotlliurePrats de Molló, el Voló i d’altres, pel fet de ser l’únic oasi” més pròxim de llibertat, igualtat i fraternitat, on malgrat tot també en van morir milers no sempre prou ben tractats, i alguns altres no retornant mai més o potser només fins molt més tard.

Ara bé, mentre aquesta gran massa creuava la frontera per refugiar-se a França, els 30.000 catalans (gent de la dreta catalana, sobretot eclesiàstics i burgesia més benestant) que gràcies al lliurament de salconduits pel govern de Companys havien fugit l’estiu del 1936 via Marselha o a la regió de la Ligúria fins al port de Gènova davant el risc de ser assassinades o empresonades, ara tornaven a Catalunya.

O bé, fugida paral·lela un cop ja convertits els catalans en francòfons i emmirallar-nos en França per bastir una cultura moderna a casa nostra, arran de les peregrinacions a principis dels anys setanta de cinèfils catalans cap a AndorraCeretArles i, sobretot, a Perpinyà, per veure les pel·lícules prohibides per la censura espanyola, aviat convertides en un èxode considerable. De fet “romeria del pecat” per a visionar en concret “L’últim tango a París”, el polèmic film franco-italià de Bernardo Bertolucci, protagonitzat per Marlon Brando, que va revolucionar l’erotisme d’autor al cinema per les seves seqüències de gran càrrega sexual. Tot i no ser l’única pel·lícula que van anar a veure a la Catalunya Nordsinó també altres títols controvertits per la seva cruesa i tuf a l’hora de mostrar la violència en pantalla, com ara la polèmica cinta de ficció “La naranja mecánica”, guardonada amb quatre premis “Oscar”.

La dita catalana que encapçala aquesta sèrie de capítols s’escau com anell al dit per adonar-se que dels viciats comportaments en la concepció i gestió polítiques d’una Castella a l’alba del Renaixement a finals del segle XV i just al llindar mateix del món medieval i el modern i del naixement d’un Imperi territorial d’abast mundial, aquelles mateixes noces unionistes protagonitzades per Isabel i Fernando, poc després de celebrades (1469-1516), és quan varen modelar i madurar l’arsenal d’ideesprejudicis, actituds, creences, etc., que conformaren a tall d’obsequi com a enfilall de confits trancs una novella dialèctica política en què els tics ancestrals de conformació o de desestructuració de llurs respectives “realitats nacionals”, castellana i catalana, i l’abrandament dels comportaments maldestres d’aleshores, no van parar de créixer com una mala herba en propagar-se molt de pressa, sobretot si ha estat la ideologia d’un estat durant dècades i dècades, fins a esdevenir en acabat crònics, tot fent-se habituals i afaiçonant una caracterologia o diferenciació ideològica força arrelada i estereotipada, que ve de molt lluny, d’allò que avui s’entén per “ésser o sentir-se espanyol”, o la tradicional “catalanofòbia” de les retrògrades oligarquies aristocratitzants i burocràtiques dominants a Castella, tot exposant la diguem-ne idiosincràsia del vessant castellà en comparació oberta als significatius trets històrics del tarannà secular català perquè hom no digui que no som equànimes, fent també per a Catalunya el mateix recorregut temporal que Castella per a cadascun dels mateixos blocs caracterològics i posant en la balança una munió de factors encara força vigents que d’antuvi fan evidents trets i fets diferencials respectius del dualisme divergent i antagònic dels valors d’ambdues comunitats de base, castellana i catalana, qüestió que passo a retreure i esplaiar tot seguit capítol per capítol. Endavant, doncs!

1) TARANNÀ

Castella:

1) Tarannà: (Idiosincràciacaràcter d’un poble, disposició, temperament, manera d’ésser i d’obrar, peculiaritat, rumbjeiatranc o traça a fer quelcom).

Castella esdevingué hegemònica i homogeneïtzadora, pel fet de la residència i naturalització castellanes d’ambdós monarques i la potència demogràfica dels seus dominis amb súbdits cinc vegades més nombrosos que la resta de la Península, convertint-se, doncs, en el seu centre de gravetat polític humà. I per això mateix, en principi Espanya ha estat forjada en el motlle castellà del dirigisme a l’entorn de la figura del guerrer, el cabdill i el “hidalgo”“Un pueblo de soldados caballeros” i d’heroismascles “alfa” amb aristocratitzants rampells testosterònics i un discurs de caràcter determinista basat en la moral heroica del guerrer. // José Bono, aquell polític castellà que presumia de pare falangista, se situava ell mateix a la banda dels “soldados caballeros”. Vet ací, doncs, com tot plegat es va traduir en les següents tendències i accions.

* La lògica dels hidalgos (la dels ganduls improductius sense fortuna) pels qui la ideologia basada en el cognom, la sang i l’estirp, i no pas en la voluntat lliure de la ciutadania, és més important que la feina i l’excel·lència.

Espanya és visceralitatxovinismepoder i imperi. // Parlar de diners és de mal gust per a un cavaller. I el principi fonamental de la cultura política espanyola nascuda del Barroc, és el fàstic davant la idea de negociació.

* Negociar, és cosa de mercaders, no de cavallers. “La unidad de España no se negocia”, ho deia la pancarta que va rebre Artur Mas en la seva anada a Madrid. La pancarta reflectia una aversió al terme negociar pròpia de les concepcions autoritàries. I per això la paraula negociació és substituïda pels seus sinònims més antipàtics: mercadejar, comprar i llogar, “vendre la pàtria…”

* I segons en Vicenç Villatoro encara reblava el clau dient fa poc que el tarannà dels “soldados caballeros és un pensament que ja era reaccionari al segle XVII i que és el culpable de la gran tragèdia espanyola: no haver-se incorporat mai prou a la “modernitat”.

Crits irracionals a tall de tuït que escandalitzaren a un Miguel de Unamuno enfrontat al general legionari Millàn Astray l’octubre de 1936: “¡Abajo la inteligencia! o “Que inventen otros!” I també a Azorín el 1898 quan afirmava “No hay entre nosotros literatura, ni arte, ni ciencia; hay imitación simiesca, mísero remedo de lo que en países vecinos ocurre” i afegia  “los catalanes son obreros a la moderna”.

“El país blanc i negre” de Goya. I segons Pablo Neruda: una “España luctuosa, cardenalicia, inquisitorial, triste, severa i austera con la mujer”.

El 1898, la premsa popular i conservadora espanyola explicava la guerra contra els “ianquis” arran de la independència de Cuba, com una confrontació entre “un pueblo de soldados caballeros”, Espanya, i “una turba vil de mercaderes”, llavors els Estats Units. Però també Anglaterra, “els jueus”, els holandesos, els catalans, l’Europa dels mercaders…

* Els militaristes (partidaris de governs militars) menyspreen en general la ciutadania (font i condició indispensable per a gaudir de drets polítics i d’obligacions).

(Continuarà)

Santiago Suñol i Molina.

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.