CRITICISME ALLIBERADOR

José A. Pérez Ledo en l’escrit ¿Convindria una assignatura de pensament crític?, diu que va ser invitat per un amic seu al col·legi on treballa perquè expliqués a un grup de nois i noies de 16 a 18 anys com es fa una programa de televisió. La cosa es va animar quan vaig deixar caure que els mitjans de comunicació rarament diuen la “veritat”. Després de la xerrada vaig ser invitat a anar a dinar amb uns quants professors. “Allí em van confirmar el que ja havia quedat meridianament clar: que (per dir-ho suaument) el pensament crític és una de les competències més descurades en l’educació formal. Els nois i les noies senzillament creuen el que escolten  a casa i en el col·legi, no diguem el que llegeixen en les xarxes socials, sense qüestionar la veracitat d’aquests plantejament. Bé, per què hauria de ser d’una altra manera? Tota la seva formació s’ha basat precisament en creure, en acceptar sense posar en dubte, en repetir les paraules d’un llibre de la manera més semblant possible…La qüestió és que també per això vivim en un temps i en un lloc poc propici. Qui aniria a impulsar tal cosa? (el pensament crític). ¿El mateix govern que s’ha esgargamellat en sepultar l’assignatura de filosofia sota la coartada que no serveix per a res (traducció: no serveix per a guanyar diners)? ¿El mateix Estat que persegueix pensaments dissidents i criminalitza el mal gust? No sembla molt probable que el poder no vagi a apostar pel llibre pensament, que és, al cap i a la fi, el seu principal enemic. Només per això calia abordar aquest debat en tots els fronts possibles. Excepte, és clar, que ens agradi la idea d’un futur tant fosc com aquest present nostre”.

La idea que preval avui és fer com tothom. En un balcó de Lleida hi penja un drap molt deteriorat pel pas del temps on s’hi pot llegir. “Si tothom pensa el mateix és que ningú pensa”. Què o qui ens pot ajudar a pensar diferent? En temps del nacionalcatolicisme en que la classe de religió era obligatòria i puntuava, els alumnes evangèlics eludien el pensament únic imposat per l’Estat amb la col·laboració de l’Església catòlica. Quan els alumnes evangèlics havien de respondre alguna pregunta que tractés d’alguna qüestió de fe utilitzaven aquest sofisma: L’Església catòlica diu”. Avui en dia en són moltes les persones que accepten sense qüestionar les doctrines catòliques i les defensen aferrissadament sense voler anar a la Bíblia  per descobrir si les coses són així. Si en quelcom tant essencial com és la salvació un no s’involucra en voler saber la veritat, ¿com voldrà desenvolupar el sentit crític en les qüestions temporals?

L’exhortació que ens dóna la Bíblia: “Examineu totes les coses, retingueu el que és bo” (1 Tessalonicencs 5: 21). “Examineu totes les coses”. ¿També la Bíblia? Al llarg de la història i concretament durant l’hegemonia de la Inquisició la Bíblia va ser un llibre sistemàticament perseguit. Amb ella es van encendre moltes fogueres  i per posseir-ne un exemplar en llengua vernacla n’hi havia prou per a ésser titllat d’heretge, empresonat, expropiats els bens i condemnat a la foguera. Si no se’l podia cremar perquè ja era mort i enterrat, se’l descolgava i les restes cremades. Si no es coneixia el seu parador se’l cremava en efígie. Malgrat l’imperi del pensament únic implantat per l’Església catòlica allí on dominava que era tot Europa amb les autoritat civils subjectes al seu control, l’espurna de la revolta es va encendre quan la Bíblia va ser traduïda a les llengües vernacles, sense notes a peu de pàgina que dirigissin els lectors a interpretar-la segons els designis dels controladors de l’opinió pública. Amb la Bíblia predicada en les esglésies i llegida en les llars, va despertar el sentit crític de les masses analfabetes de la Paraula de Déu que va fer perdre la por als anatemes eclesials. La Veritat de Déu va alliberar la població subjecta a la tirania política i eclesiàstica.

Allí on es té la Bíblia  oberta, se la llegeix i es permet que l’Esperit Sant,  que és el seu Autor que ajuda a entendre-la, s’obté l’autèntica llibertat perquè l’ésser humà és alliberat de l’esclavatge de Satanàs i de l’home. “Per tant, si el Fill (Crist) us allibera, sereu veritablement lliures” (Joan 8:36).

A causa de la revolució religiosa iniciada en el segle XVI amb la recuperació de la Bíblia i propagada la seva ensenyança pels predicadors, van néixer les democràcies occidentals. La Bíblia no és l’opi del poble com alguns diuen. L’opi el poble ho són les religions, encara que es diguin cristianes, que arrabassen de les mans del poble la Paraula de Déu. Ens adonem que la Democràcia es dilueix. Que les llibertats individuals es limiten. En el moment d’escriure l’esborrany d’aquest article, el 7 d’abril de 2018, està anunciada per les set de la tarda una concentració davant la Paeria reclamant la llibertat d’expressió atacada per la llei mordassa. La pobresa va substituint la prosperitat. Això i molt més té una causa. Amb la desaparició de la Bíblia, se’n poden tenir de luxe que engalanen les lleixes, però si no es llegeixen i es reflexiona en el seu contingut s’extingeix el pensament crític alliberador. Les manifestacions reclamant llibertat no porten llibertat. Si Crist no allibera no hi ha llibertat perquè l’home segueix sent esclau de les seves passions malèfiques. El deteriorament de la Democràcia posa de manifest aquesta realitat.

Octavi Pereña i Cortina