CAN FELIP

Escrit per Santiago Suñol i Molina

No descobreixo res de nou en recordar el tarannà molt barroer i malparlat dels catalans, sovint amb expressions escatològiques o altres que transgredeixen el codi moral. Només cal fixar-se en les variants eufèmiques d’un verb tan polièdric com fumar, amb fúmer i fotre, que igual serveix per un fotimer de coses, com estar fumut, o enfúmer-se’n d’algú, fumbre-li un ventallot de cal déu o fotre’l a can Pistraus, engegant-lo a dida amb un fot el camp, en un dia que fot un fred que pela i en què t’has fotut dues copes, etc.

No es estrany, doncs, que històricament en el persistent i antagònic dualisme ideològic sobre el debat polític i social envers l’encaix de Catalunya s’hagi recorregut sovint a expressions, jo diria que iconoclastes, entre partidaris i dissidents d’una o altra concepció essencialment instal·lada en la mentalitat i el capteniment de cadascun d’ambdós pobles, català i castellà, que ha deixat força petja escrita per a la història. És el cas del ‘fora del vàter!’ com a rèplica popular a una frase denigrant i vexatòria en castellana prosa de Galinsoga, director de La Vanguardia Española, tal com deiem dies enrere, i que per haver estat tan rebutjada per la ciutadania deixà forta empremta en la història del país.

En paral·lel, això ens porta a parlar del cúmul de símbols amb que s’ha volgut materialitzar l’històric debat català. Si ara són els llaços grocs convertits en símbol per demanar la llibertat dels presos polítics independentistes, a mitjan segle XVIII eren les latrines, o sigui els vàters sense aigua corrent. I és que els ‘botiflers<https://ca.wiktionary.org/wiki/botifler>’ o partidaris dels borbons, a tall d’escarni envers el Consell de Cent -institució de govern de la ciutat de Barcelona durant la Guerra de Successió- es dedicaren a la pràctica de retolar les latrines amb el número 100 i d’aquí prové l’expressió catalana escatològica de ‘a Can Felip’ per designar l’acció d’anar a la latrina, tot capgirant la truita per recordar i identificar de passada com a rèplica als botiflers la figura del monarca no desitjat, Felip cinquè en aquest cas.

Participant jo en les maniobres militars de la 41a Divisió a la zona volcànica de la Garrotxa el setembre de 1952, el comandant del meu regiment em destinà de dia durant el desenvolupament de les fingides operacions militars al lloc de comandament de l’Estat Major perquè, a preguntes del general de Divisió, anés assenyalant-hi en cada moment sobre els mapes topogràfics el posicionament dels diversos escamots de tropa segons informacions que s’anaven rebent per telefonia de campanya.

Doncs bé, l’emplaçament d’aquest observatori de l’Estat Major era en un turó que vam batejar amb l’expressiu i innocu nom de ‘Número Pi’ perquè era a la cota 314, a 2,6 quilòmetres al nord de Besalú, tot i que els nadius el coneixien pel topònim de Can Felip i així consta grafiat en la cartografia de l’ICGC. Al general no, però al trempat comandant que cada nit em feia anar, a la serena, a una taula de la cuina en l’acampada improvisada de tropa al bosquet de Beuda, on hi havia bona llum elèctrica penjada de l’arbre amb un fil, per estendre els mapes i preparar les operacions de l’endemà, a ell sí que li vaig contar l’anècdota i el significat real i reial del topònim. I de bon segur que encara s’esbeletega de riure, es trobi on es trobi ara.

A la vista de tot plegat, als primmirats i cerca-raons que s’escandalitzen dels llaços grocs i de la seva suposada manca de neutralitat davant el fet de ser exposats com a símbols partidistes en institucions públiques, els recordo que tot és inherent i consubstancial a la subjacent i noble funció catàrtica dels símbols en qualsevol debat i com a recurs de qualsevulla facció del mateix. Quelcom que sol anar lligat a l’alliberament d’emocions contingudes, sovint vinculades a afers traumàtics, i també a sentiments humans, tots ells ben respectables, que legítimament cal exterioritzar i expressar en llibertat, encara que sigui en el nostre ric repertori d’expressions més grolleres i gruixudes que ens serveixen per denunciar la vulneració de drets. Els clams populars no tenen paradissos institucionals exempts.

Santiago Suñol i Molina

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.