CACIQUISME VERSUS LLIBERTAT

Extingits ja els fums i la paranoia imperialistes d’Espanya després del tractat de pau d’Utrecht (1713-1714) i en apuntar-se a la fi de la invasió napoleònica (1814) al procés emergent de les nacions modernes europees de substitució de la legitimitat ‘divina’ de les anacròniques i obsoletes monarquies absolutes, per la nova legitimitat ‘igualitària i fraterna’ introduïda per la Revolució Francesa, es fa evident que fracassà de pla el país en el projecte liberal-constitucional de construir un ‘estat unificat i modern’ que, a banda d’assegurar-ne el benestar i la cohesió socials de tota la ciutadania, alhora solucionés el problema històric que arrosegava de la seva congènita diversitat territorial.

I va fracassar en no haver quallat mai l’aventura possibilista del ‘Trienni Liberal’ de 1820 a 1823, en la qual la major part de la burgesia catalana decimonònica havia apostat per crear un marc cultural únic a partir de la integració de la diversitat, de la mateixa forma que el desenvolupament industrial serviria per reforçar l’estat-nació naixent amb la necessària creació d’un mercat interior. Però aquest protagonisme català de tarannà burgès i capitalista va xocar de pet amb la tradicional catalanofòbia de les retrògrades oligarquies aristocratitzants i burocràtiques dominants a Castella, que acabarien per restaurar l’’absolutisme il·lustrat’ més negre i repressiu del regnat de Ferran VII, farcit d’exilis i d’ajusticiats en l’anomenada ‘Dècada Ominosa’d’octubre de 1823 fins a la mort del monarca el setembre de 1833.

D’aleshores ençà anà succeint-se una delirant voràgine d’alternatives polítiques, temptejos, vacil·lacions, lluites i retrocessos per intentar construir una societat espanyola nova i moderna, projecte del tot inassolible pel fet que es va generalitzar el traumàtic però fàcil recurs al ‘pronunciamiento’, fals cop d’estat disfressat de moviment revolucionari en restar tutelat i controlat per la remor de sabres d’un abassegador estol de comandaments militars ociosos retornats de les immenses colònies americanes continentals emancipades entre 1810 i 1827.

En el rerefons de tot aquest estèril procés, doncs, hom hi descobreix el drama de la burgesia catalana pel seu fracàs en fer entendre a la resta de l’Espanya contemporània de mitjan segle XIX, la necessitat d’una modernització econòmica com corresponia a l’era del desenvolupament de la industrialització i el capitalisme. Però mentre que la Catalunya contemporània col·locava a partir dels primers decennis del segle XIX els fonaments d’una pionera indústria transformadora, esdevinguda la ‘fàbrica d’Espanya’ i veritable revolució industrial a escala europea, semblantment als dos països occidentals més avançats i precursors del maquinisme, el Regne Unit i els Països Baixos, la mentalitat retrògrada encara precapitalista de l’oligarquia territorial castellano-andalusa s’oposava de totes totes a la realitat modernitzadora que exigien els nous temps, esclava com era dels seus grans interessos latifundistes en una societat agrària i feudalitzant com la que dirigia i controlava des de les Corts de Madrid, en estar instal·lada des de sempre en el poder hegemònic, amb formes de govern de tall absolutista i amb una nacionalisme rabiosament identitari, monolític, megalòman, messiànic, ultrancer, ranci, retrògrad, dirigista, essencialista i intransigent, que castiga el més petit signe d’heterodòxia -segons Machado ‘Los castellanos no discuten, embisten’-, i abocat a practicar una política aranzelària ‘lliurecanvista’ per a l’exportació de llana i cereals, i que endut pel seu tarannà jacobí noméss’acontentà a construir un Estat centralitzat i dominat pel caciquisme en el medi rural i provincial, gràcies a uns mecanismes repressius eficaços, com la creació pel duque d’Ahumada el 1844 del cos militar de policia de la guardia civil un cop acabada la primera guerra carlina.

Interessos altrament acrescuts per l’apropiació de les classes terratinents adinerades dels béns a ‘mans mortes’, eclesiàstics i comunals, desamortitzats mitjançant unes subhastes públiques que pretenien ser pseudoreformes agràries fetes des de dalt (de Carles IV el 1798, de Mendizàbal el 1836 i de Madoz el 1855), però que en no permetre el ple alliberament de serfs, peons i modestos llauradors, generaren una concentració encara major de la gran propietat territorial agrària i engruixiren el latifundisme del centre i sud peninsulars sota control d’un clan minoritari de ‘señoritos’ més preocupat en aixecar palauets i viure de la renda fixa dipositant capitals a la banca madrilenya, que no pas en fomentar el naixement d’una burgesia industrial autòctona emprenedora per construir fàbriques en lloc de crear una conflictivitat social perpètua al camp andalús i manxec a finals de segle. Obsedit l’Estat espanyol per l’articulació radial del territori, fou incapaç de fer quan tocava la reforma agrària del sud i sud-oest peninsular.

I d’aquest contrast i aquestes tensions sorgiria el dualisme modern, pertinaç i antagònic, que, amb substrat d’arrels històriques, culturals, simbòliques, econòmiques i fiscals, s’instal·là en la mentalitat i el capteniment d’ambdós pobles, català i castellà, i farà que persegueixin objectius oposats i tornin a separar-se al llarg de dos segles nodrint un reiterat procés d’enfrontament dialèctic entorn del model territorial del propi Estat entre dues posicions extremes irreductibles in crescendo.

D’una banda, la del castissisme castellà, ànima que ve de lluny, de la endarrerida i semifeudal societat espanyola i de les seves classes dirigents amb rampells aristocratitzants, emmotllades en el dirigisme a l’entorn de la figura del cabdill, del mascle ‘alfa’, de l’’hidalgo’, obsedides en empènyer un projecte hegemònic per bastir un ‘Estat unificat’, caduc i ruralitzat, amb una única ànima monolingüe, proclamant a tort i a dret ‘Una patria, una lengua, una espada’.

I d’altra banda, la modernitat catalana d’una societat lliure abocada, de bat a bat, a un procés capitalista irreversible per a la construcció d’un Estat a la mida dels reptes que exigia la modernitat europea i el liberalisme, cosa que tradueix, encara ara, dues consciències nacionals prou diferenciades que han perdurat fins als nostres dies, atès que les accions d’un per bastir un Estat més centralista i unificat, sovint han generat en l’altra inequívocs símptomes de la persistent conformació d’una forta reacció identitària nacional catalana.

Santiago Suñol i Molina

…