BLASME AL PP ENVERS LA PARLA DE ‘SES ILLES’

CARTA AL DIRECTOR. SANTIAGO SUÑOL I MOLINA

Exaspera que el capteniment d’un polític espanyol, capgròs d’un partit dretà que pot arribar a governar aquest país que en diem Espanya, faci honor fil per randa al concepte amb que el va encunyar des del punt de vista historiogràfic en Josep Maria Espinàs“és un país que viu en un tràgic estat d’auto-ignorància”. Cosa que també ja deia Miguel de Unamuno: “No se conoce a sí propia. Cada cual busca su almendro para ahorcarse de él”.

Ignorància demostrada a dojo en l’acte del passat cap de semana arran d’un congrès del PP a Palma de Mallorca, tot posant en evidència, un cop més, el clàssic i divergent caràcter imperialista i inquisidor de la marca Espanya, dogmàticament uninacional, amagant a les successives generacions de la híbrida societat espanyola la realitat nacional dual i desestructurada d’ambdues comunitats, espanyola i catalana, heretada del passat durant més de cinc segles i alimentant un discurs dialèctic en el debat historiogràfic entre ambdós pobles sovint esbiaixat i mutilat en els textos o simplement negligit en la mentalitat i el capteniment de cadascuna de les dues parts, prou diferenciades i perdurables tocant a llurs contraposats sistemes de valors morals i ressorts psicològics o tarannàs, maneres d’ésser i d’obrar divergents, que a la fi conformaren les respectives consciències nacionals d’ambdós països.

Dit això, vergonya de no reconèixer l’indiscutible origen català de ses illes Balears, d’ençà que per voluntat del propi rei Jaume I i de la burgesia mercantil catalana, decidiren d’eixamplar el territori de Catalunya i dotar-se d’una avançada territorial dins la Mediterrània (“un regne dins la mar”), a la fi de tenir dominada una primera escala en les rutes marítimes i comercials cap a enfora, alhora que es feia possible defensar les costes catalanes i desarticular els sovintejats atacs corsaris i la captura de naus que tenien l’illes per origen i refugi, i que perjudicaven també els interessos dels mercaders de Montpelhièr i Marselha.

Amb un estol el gruix del qual salpà del port de Salou el 5 de setembre de 1229, format per 155 vaixells (“tota la mar semblava blanca de les veles”) sota comandament del còmit de galees o galeres Pere Martell (?-†1244), més una dotació militar d’uns mil cinc-cents genets cavallers i uns quinze milers d’infants ballesters a peu, aportats per la noblesa catalana, tant laica com eclesiàstica, el rei Jaume I desembarcà al cap de cinc dies a la badia de Santa Ponça, al municipi de Calvià, sense haver trobat pel camí cap resistència naval per part de la marina musulmana illenca ni tunisenca. Vençut l’exèrcit del darrer valí musulmà Abū Yahyà en la batalla de les muntanyes de Portopí, on hi trobaren la mort Guillem i Ramon de Montcada, restà expedita la marxa de les hosts cristianes expedicionàries fins a les portes de la murada madīnat o ciutat de Mayūrqa, que no obstant resistí durant tres mesos i mig el setge, transcorreguts els quals s’assolí la definitiva expugnació del reducte ben fortificat del palau dels valís, el castell de s’Almudaina, el darrer dia de l’any 1229.

Expugnats l’estiu de 1232 els darrers reductes islàmics illencs de Mayūrqa, AlaróPollença i la serra de Tramuntana, tan sols sobrevisqué a la mort en la contesa bèl·lica i la massacre subsegüent un contingent molt residual dels 49.000 sarraïns que hi devia haver, la major part gent autòctona arabitzada, havent capitulat en condicions avantatjoses, ja que un cop pacificats se’ls permeté la conservació parcial dels seus béns i, a canvi del pagament anual de la capitació o contribució personal indiscriminada, se’ls donà també un estatut jurídic molt favorable que, malgrat tot, no evità la fugida cap a Menorca o l’exili africà al Magrib de molts sarraïns, ni l’esclavatge posterior a la conquesta d’altres de captius. Molt més fortuna tingué la nombrosa i cada cop més pròspera comunitat jueva, que establerta als ravals del Temple i de sa Calatrava, participà activament en la vida mercantil i menestral de l’illa.

Aleshores, just fa 789 anys, es procedí tot seguit al repartiment individual exhaustiu (juliol 1232) de la ciutat i de l’àrea rural, dita part forana, entre les forces que hi participaren i en proporció a l’aportació militar de cadascuna segons l’acord pres a les corts de 1228. El rei retingué per als seus cavallers, oficials, servidors i ciutats del Principat la meitat de l’illa (817 finques) i la meitat del nucli urbà (2.113 cases, 320 obradors, 24 forns i 30 molins). Els marsellesos, amb 300 cases a ciutat i la sisena part de la vila d’Inca amb sis alqueries, també en tragueren un bon pessic. I el mateix pot dir-se, en proporcions diverses, de genovesos, pisans, ordes militars dels templers i hospitalers, eclesiàstics com el prebost de l’arquebisbat tarragoní, Aspàreg de la Barca, els bisbes de Barcelona, Berenguer de Palou, i de Girona, Guillem de Montgrí, l’abat de Sant Feliu de Guíxols, Bernat Descoll, parentel·les de la noblesa laica que acudí a la cita bèl·lica, com les hosts dels comtes Nunó Sanç I de Rosselló i Cerdanya i Ponç Hug IV d’Empúries, o les de llinatges tan importants com els Montcada (Guillem II, comte de Bearn) i els Cervelló (Guillem I i Guerau VI). En total, foren distribuïdes 114.000 hectàrees, amb predomini de la propietat mitjana i petita (entre 25 i 100 hectàrees) en mans dels repobladors, sovint per cessió de la terra dels grans beneficiaris directes del repartiment als colons repobladors cridats a colonitzar l’illa amb jurament de residència permanent i en règim d’emfiteusi, o sigui mitjançant contractes no assimilables ni a l’arrendament, ni a la venda, en què el domini útil d’una finca és posseïda a perpetuïtat amb subjecció als drets de lluïsme o foriscapi i de fadiga tempteig, i amb pagament de cànon o cens anual a l’aristocràcia laica i eclesiàstica que se n’havia reservat la jurisdicció i el domini eminent. Amb l’arribada de més gent repobladora anaren augmentant els contractes de subestabliment emfitèutic, però els censos en espècie seguiren anant a mans de l’aristocràcia propietària. La comunitat jueva restà inclosa en el repartiment, però els musulmans, fins i tot els que havien col·laborat durant el setge, en foren exclosos.

Tot i que no hi mancaren occitans i italians, i una minoria d’aragonesosnavarresos i portuguesos, el gruix de pobladors de nou establiment a l’illa de Mallorca fou gent procedent sobretot de la Catalunya Vella, principalment empordanesos i rossellonesos, els quals hi deixaren les variants dels parlars orientals del Principat i, en especial, l’arcaisme del seu article salat (es [s’]sa [s’]) derivat de l’antic pronom llatí d’identitat ipse, que avui constitueix el tret dialectal popularment més conegut dels illencs, tot i que també es conserva encara, per bé que testimonialment, en reduïts indrets de la llenca litoral empordanesa de la Costa Brava, de Begur a Blanes i el diguem-ne que illot de Cadaquès.

Senyor Casado, amb una massa de població de nissaga catalana gairebé sense escletxes, ses Illes esdevingueren de fet una clara i autèntica prolongació de Catalunya. D’altra banda, la presència majoritària de gent sota jurisdicció reial (cavallers, ciutadans, mercaders i menestrals) donà també caràcter liberal i burgès al nou poblament, que tot seguit organitzà la seva vida jurídica local amb la concessió pel rei (“…quant hac presa la dita ciutat e la illa, la enriquehí ab majors franqueses e llibertats que ciutat sia al món”, segons resa la lloa de Ramon Muntaner) d’una primera Carta de franqueses (1230), un estatut molt liberal inspirat en les cartes de població de Lleida i Agramunt, la qual cosa significà la derogació explícita dels drets feudals de mals usos i de dependència personal o tributària. Després d’un breu període de funcionament de comissions premunicipals de prohoms, Jaume I instituí la Juraderia (1249), un consell de sis jurats per a la governació de la ciutat i l’illa, designats cada any pels jurats sortints, designació transferida a partir de 1273 als prohoms i la universitat o cos social de veïns de Mallorca. Què, d’arrel catalana o no?

Poc més endavant (agost 1235) també serien ocupades ses illes d’Eivissa i Formentera per l’arquebisbe electe de TarragonaGuillem de Montgrí, / pel comte de RossellóCerdanya i ConflentNunó Sanç, / i per l’infant Pere de Portugal, senyor de Mallorca, / tots els quals es repartiren (1257) ambdues illes segons acords privats i convenis en nom del rei (dos quarters l’arquebisbe, un quarter la pabordia de Tarragona i el quarter restant el senyor de Mallorca), en tant que Menorca, que mentrestant s’havia sotmès (1231) en qualitat de tributària, no fou conquerida fins a la campanya desplegada entre novembre de 1286 i gener de 1287 per una expedició dirigida pel comte-rei Alfons II el Liberal, nét de Jaume I, després de vèncer la forta resistència de la població autòctona islamitzada acabdillada pel moixerif menorquí, que fou totalment eradicada, en tant que la seva repoblació cristiana esdevingué lenta i feble durant la baixa edat mitjana, tenint menys de cinc mil habitants el 1558 després del saqueig turc de Ciutadella i Maó.

Semblantment l’illa de Menorca també seria pràcticament despoblada dels seus habitants autòctons per l’exili africà o la reducció a esclavatge i venda als mercats catalans i valencians, i, com diu la crònica de Ramon Muntaner, repoblada “de bona gent de catalans, com nengun lloc pot ésser ben poblat”.

I cal fer avinent que el català esdevinguè també idioma de la Cancelleria reial de Catalunya gràcies a l’obra normalitzadora de la prosa en els textos legislatius per part de lletraferits funcionaris reials, entre els quals sobresortí la figura ambiciosa i carregada de fina intel·ligència de Bernat Metge (1340-†1413), just a l’alba del Renaixement, en el llindar del món medieval i el modern, ensems que llengua en expansió tardomedieval pels territoris valencians i illencs guanyats als musulmans, i vehicle escrit d’una literatura d’anticipació humanista que assolí la seva plenitud en la prosa i en la lírica pre-renaixentistes.

I què dir al respecte del mallorquí Ramon Llull (1232/35-†1316), de qui la crítica és unànime en atribuir-li la creació de la llengua literària catalana, per la seva voluminosa i imponent obra literària de prestigi internacional amb unes 243 obres bibliogràficament conservades que ens han arribat fins avui, i alhora exponent integrador, en una etapa significativament expansiva de la llengua, dels enriquidors modismes provinents dels diversos àmbits geogràfics del domini lingüístic català. En una paraula, paral·lelament a com les dues altres figures gairebé coetànies d’Alfons X el Savi (1221-†1284) creava la llengua literària castellana i Dante Alighieri (1265-†1321) ho feia amb la italiana. I ja contemporàniament, la figura del lingüista, filòleg i editor menorquí Francesc de Borja Moll (1903-1991), bon coneixedor de les variants parlades a Ses Illes.

I per cloure aquest escrit de queixa a la desvergonyida proclama de Pablo Casado, un record sublim a l’Albert Camus i Sintes (1913-†1960), màxim exponent de l’existencialisme, qui estan a Algèria i de família de colons francesos (pieds-noirs), va aprendre de la seva mare el català que s’hi parlava en el dialecte insular menorquí d’on ella provenia, empeltat de cassigalls d’altres parles en haver estat vuit anys sota domini francès (1756-1763) i colònia britànica durant uns 70 anys (1708-1756 i 1763-1782), i per tant amb llengua subdialectal que tant bé coneixia l’Albert Camus, com es desprèn d’aquests també nostrats mots: baldritxa (gavina), burcany (tija prima), colàrsega (lluny de la boca d’un port), cobròmbol (cogombre), feruma (olor de caça o fressa), regastalles (residus), salmaienc (salobrenc), somorgoll (toll d’aigua o submersió), vinjolita (oreneta), etc.

I del Casado podríem dir el mateix que el pertinaç anunci publicitari d’estiu, : “És que es va equivocar de rutines…”, que el lingüista Màrius Serra ja ha elevat a categoria si més no sociològica.

Santiago Suñol i Molina

Globallleida
Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.