AUTOESTIMA PER LA PARLA EN “BELL CATALANESC”  (VI). LA CANCELLERIA REIAL CERCLE D’ACTIVITAT CULTURAL

CARTA AL DIRECTOR. SANTIAGO SUÑOL I MOLINA

:Sr. Director

           23) En data tan primerenca com 1338 i sota l’impuls personal de Pere III el Cerimoniós, la seva Cancelleria Reial esdevingué un important cercle historiogràfic, literari, jurídic i administrativista, minuciosament regulat el 1344 per les Ordinacions Palatines, amb el propòsit de la conservació del material dels registres per dotar-se d’un arxiu reial (1346) de gran riquesa documental en l’Europa del seu temps, i tasca d’intensa activitat cultural que va crear un notable i competent esplet de membres dels grans oficis de ladministració central destre en el domini de les llengües oficials del regne (llatí, català i aragonès) i que alhora jugaria el paper de creadors d’un nou estil de prosa, el qual acabaria per imposar-se en escriptors de fora. Tasca ingent, doncs, que finalment coronà el monarca lliurant la seva biblioteca al monestir cistercenc de Poblet a la Conca de Barberà, mitjançant un solemne document (1380).

GRAMÀTICA I LEXICOLOGIA AL SEGLE XIV (1320-1410)

24) Per completar el fecund panorama literari no hi mancà encara una bona nòmina de tractadistes de preceptiva gramatical i de lexicologia, encapçalada pels següents:

* El mallorquí en Berenguer d’Anoia, autor d’un Mirall de trovar (~1320), breu tractat de gramàtica i retòrica, en què hi sintetitzà la preceptiva llatina medieval.

* El poeta rossellonès de l’Escola tolosana, en Joan de Castellnou (doc.1341), autor d’un Compendi de la conexença dels vicis que’s podon esdevenir en los dictats del Gay Saber, tractat de preceptiva en prosa, resum parcial de les “Leys d’amors” tolosanes (gramàtica occitana, la més antiga de totes les llengües romàniques, de l’autoria dels tolosans Joan de Castellnou i Guilhèm Molinier entre 1328 i 1355) i comentarista de la preceptiva “Doctrinal de trovar” del poeta occità en Ramon de Cornet.

* El també poeta Jacme March (1335-1410), oncle d’Ausiàs, que escriví un Libre de concordances Diccionari de rims” (1371), obra important per al coneixement de la poètica catalana i potser el més antic lèxic català existent.

           * El conseller barceloní en Lluís d’Averçó (†1415), autor de Torsimany, voluminós tractat retòric i gramatical, seguit d’un copiós diccionari de rimes amb un lèxic molt ric, i juntament amb Jacme March, iniciador i mantenidor de les festes barcelonines de la Gaia Ciènciajocs florals instituïts el 1393.

* Per acabar, l’anomenat Cançoneret de Ripoll, recull de divuit poesies senceres i d’un fragment, algunes anònimes, que enllacen els últims trobadors amb els primers poetes tots catalans, obra que conté, a més, dos breus tractats sobre els gèneres i les rimes.

“SEGLE D’OR” DE LES LLETRES CATALANES (1395-1516)

           * 25) Darreria del segle XIV fins a començos del XVI (1395-1516)Durant aquest període les lletres catalanes coneixen la seva època més brillant amb l’esclat d’un veritable “Segle d’Or” (1395-1516), les arrels del qual es troben en una literatura d’anticipació humanista, inspirada en la precoç descoberta del món greco-romà gràcies a l’àvida i prolífica traducció directe de textos clàssics llatins i italians, que molt d’hora, entre 1358 i 1429 introduïren a Catalunya les formes i estils renovadors i cultes dels corrents renaixentistes del “Trecento” italià en la prosa i en la lírica, a l’extrem que esdevingué el segon país on florí humanismemig segle abans que França i Castella, si bé la poesia fou molt més tardana i calgué abans un procés de “desprovençalització” temàtica i lingüística de la ben arrelada lírica trobadoresca a casa nostra.

En tot el segle XV (1430-1481) una colla d’escriptors catalans continuà amb les traduccionsrecreacions i imitacions de textos llatins i va passar a beure de les fonts del pensament i de l’esperit dels autors clàssics, havent-ne de destacar els següents:

* El bibliòfil mallorquí Ferran Valentí (~1400-†1476), després de Bernat Metge el primer humanista català de la transició del “Trecento” al “Quattrocento”, és a dir, del simple classicisme a l’humanisme. Deixeble de lAretino i d’“il Panormita”, deu la seva fama com a traductor i comentarista de les Paradoxes de Ciceró, en un estil retòric i artificiós, i un notable pròleg a l’obra que ben bé podria constituir el primer assaig d’història literària catalana, bé que rudimentari.

* El cavaller valencià de Xàtiva, en Lluís de Fenollet i de Malferit (?-†1492), traductor de renom i autor de la versió italiana de 1481 de Pier Candido Decembrio de la Història d’Alexandre, de Quint Curci, feta amb bon sentit crític i impresa a Barcelona el 1481.

El cavaller humanista castellonenc, comanador de Borriana, en Martí de Viciana “el Vell” (?-†1492), qui enllestí el 1477 una exposició catalana original de les Econòmiques d’Aristòtilbasant-se en la versió llatina de “l’Aretino” (Leonardo Bruni d’Arezzo). També se li atribueix la traducció del Llibre de virtuoses costums, suposadament de Sènecaa més d’alguns altres opuscles, entre els quals un sobre Los senyals del cel.

LITERATURA ARISTOCRÀTICA DEL “QUATTROCENTO”

           * 26) El trànsit des d’un món feudal i cavalleresc cap a una literatura aristocràtica i refinada, tot coincidint amb l’anomenat “Quattrocento italià”, que amb unes actituds netament burgeses, elegants, racionalistes i escèptiques, introduí la renovació ideològica i cultural que coneixem com a “Renaixement”, es congrià a casa nostra en cercles al voltant de les Corts reials de l’època, on es conrearen els nous corrents literaris. I així, successivament s’anaren desplegant durant el regnat del rei Martí I (1396-1410), bon lector de Sèneca, i la Cort de la seva vídua, Margarida de Prades i de Cabrera, darrer aglutinant de la poesia cortesana de tall medieval.

           També sobretot a través de la Cort napolitana d’Alfons el Magnànim (1416-1458), el més brillant dels reis humanistes, que li donà un caràcter renaixentista i plural, atès que hi acudiren figures molt representatives i prestigioses de l’humanisme italià, a sou del monarca, com aquests:

           * El filòsof Lorenzo Valla (1407 †1457), que es pot considerar precursor de la Reforma Protestant i el millor representant del “Quattrocento italià”.

           * El poeta i càtedra Antonio Beccadelli, “il Panormita” (1394-†1471), nascut a Palerm (Sicília).

           * El polític i historiador florentí, Leonardo Bruni d’Arezzo“l’Aretino” (1369-†1444), gran traductor dels clàssics grecollatins (PlatóPlutarco i Demòstenes).

           * L’humanista de la Toscana i Nàpols, en Leonardo Giovanni Pontano (1429-†1503).

           A més, a la Cort napolitana s’hi reuniren escriptors en llatí italià, juntament amb poetes catalans i castellans, la convivència dels quals facilità el bilingüisme literari d’alguns d’aquests.

           Finalment, el focus de la projecció humanista radicà a València en temps de Joan II (14581469) i de Ferran II (1469-1516), aleshores magnificent ciutat en plena bullida econòmica i lliure dels estralls de la Guerra Civil catalana de 1462-1472 i de conflictes socials, que amb els seus 70.000 mil habitants i lloc de pas obligat de les grans figures de la política i la cultura de l’Europa de l’època, heretà la prelació literària i cultural dels Països Catalans enfront de la decadència de Barcelona com a capital cultural per l’absentisme del rei Alfons el Magnànim i per l’allunyament ulterior de la Cort Reial amb els reis Catòlics.

PROSA CAVALLERESCA DE CAIRE RENAIXENTISTA (1430-1468)

* 27) Durant la segona meitat del segle XV (1435-1496) esdevingué predominant, com a tot arreu d’Europa, la prosa narrativa vinculada als gèneres cavalleresc i sentimental, sovint bescanviant-se i contaminant-se de les respectives temàtiques, com feren aquets autors:

* De l’ambaixador a Tunis, en Lluís Gras (doc.1444-1445), ens ha pervingut en estat fragmentari una novel·leta també vinculada al món narratiu del curial, la Tragèdia de Lançalot (1496), adaptació retòrica i sentimental d’una novel·la francesa del segle XIII, d’arrel cavalleresca, comunament anomenada “Estoire de Lancelot”. L’obra es recrea en la descripció del conflicte amorós entre els protagonistes, participant de ple dels gustos i les tècniques pròpies de la prosa narrativa renaixentista.

* D’autor anònim l’atractiva novel·la de cavalleries Curial e Güelfa (1435-1462), en la mateixa línia d’emprar elements cavallerescs empeltats de sentimentalisme, rampells d’obertura renaixentista en fer-se ressò d’una societat conscient del canviescèptica i positivista, que deixa enrere els valors medievals en desús i que amb afany de versemblança tracta de captar amb el mateix realisme dels millors contes de Boccaccio, cosa que l’atansa a la novel·la sentimental modernaPel que fa a l’estil literari hi abunden els gal·licismes i italianismes, tant lingüístics com sintàctics, havent-ne de destacar la fluïdesa dels diàlegs, les ben elaborades metàfores i l’ús freqüent de proverbis modismes populars.

(Va ser Agustín Durán, quan era director de la Biblioteca Nacional d’Espanya, qui va descobrir-hi una novel·la catalana medieval desconeguda a finals del segle XIX, més de 400 anys després de ser escrita. L’estudiós Manuel Milà i Fontanals li va assignar el títol de “Curial e Güelfa”, i no es va editar fins al 1901 per iniciativa d’Antoni Rubió i Lluch. L’obra descriu el periple cavalleresc de Curial en paral·lel a la relació amb la germana vídua del marquès de Montferrat, segons la narrativa universal que sosté una lliçó i una reflexió moral).

* La també novel·leta anònima intitulada Història de Jacob Xalabín (1430), obra d’un encant sobri, entre sentimental i bel·licosa, més acostada a la crònica històrica i alhora a la novel·la cavalleresca i a la literatura joglaresca de tradició oral, tot plegat immers dins un ambient oriental, ja que l’acció se centra en fets històrics relacionats amb el món otomà, com ara la batalla de Kossovo, cosa que fa pensar en una probable adaptació lliure d’algun text grec o turc.

PRIMERA I GRAN NOVEL·LA MODERNA DE LA LITERATURA UNIVERSAL

28) El cavaller valencià de Gandia, en Joanot Martorell (1413-†1468), seria no obstant l’autor més destacat en la prosa del gènere narratiu entre sentimental i cavalleresc pel seu contingut, per la seva fidelitat a una realitat ambiental i per la seva forma expressiva. Gràcies a la seva gran obra, l’extensa novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc (1460-1464), segons es creia durant molt de temps abans continuada i en part revisada pel seu amic Martí Joan de Galba (? -†1490), cavaller també valencià, tanmateix fal·làcia avui desmentida pels estudiosos, atès que només es tractà d’un prestador de diners que a la mort de l’autor es rescabalà del deute en quedar-se’n una còpia. Escrita entre 1460 i 1464, no va ser publicada fins al 1490.

Escrita en una prosa solemne grandiloqüent, amb llargs parlaments retòrics, alhora coexistent amb un estil fresc, de to col·loquialdinàmic mordaç que dóna mostra de la psicologia dels personatges, és considerada com la primera novel·la realment moderna i de caire renaixentista, i una de les grans novel·les de la literatura universal, com així ho reconegué el mateix Cervantes, l’elogi del qual fa: “Por su estilo es éste el mejor libro del mundo”. L’obra rebé un gran nombre d’influències, que van des de Ramon Llull fins a Bernat MetgeDant i Boccaccio. I a banda de que alguns dels episodis foren utilitzats com a materials de ficció per Ariosto en l’”Orlando furioso”, per Cervantes en el “Quixot” i, a través de Bandello, arribà fins a Shakespeare, encara ara és dels textos més divertits i vibrants de la literatura catalana, gràcies en part a la relació entre el cavaller Tirantla princesa Carmesina i la donzella de la Cort de Constantinoble Plaerdemavida).

           ADVERTIMENT AL LECTOR: La capacitat humana d’autovalorar la llengua pròpia del país és factor essencial de la supervivència i del sentiment de pertinença a l’entorn social i comunitari a que hom pertany. Per tant una clau clarament identitària, no necessàriament lligada a les classes benestants, ans al contrari a les laborals i treballadores, que vist el gruix del patrimoni acumulat fins ara de l’obra escrita dels nostres avantpassats, hauria d’omplir-nos de joia i orgull en rememorar aquest valuós i robust arsenal literari sense parió a la Península ibèrica durant catorze segles. I aquesta ha de ser la càrrega invulnerable de la llengua catalana que s’ha de defensar mostrar a tort i a dret, no només en el conjunt de la nostra societat, sinó també en altres àmbits terraqüis i mentals més allunyats.

Continuarà.

Santiago Suñol i Molina

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.