El dia ja es va fonent entre les ombres de la nit. No hi ha lluna al cel, només els estels l’il·luminen i algun planeta agosarat que s’hi mostra cap a l’est.
És ben curiosa la ment, va fent viatges cap a l’interior d’un mateix, en moments de solitud, o ens fa empatitzar amb qui tenim al davant, si ens hi sentim a gust. Les converses interiors, aquelles amb què ens diem de tot i més, i les que mantenim amb els altres, es van enllaçant com per art de màgia, sense tenir cap relació entre elles.
I passen les hores. I el capvespre, cada dia un xic més aviat, enfosqueix el cel i, amb aquell to blavós, encomana un formigueig que convida a sortir i obrir la porta del darrere del cervell, esgotat ja de tot el dia, i anar escampant pels carrers de la ciutat les neures acumulades. Mentre les cames es mouen, el sacseig fa que la centrifugació sigui més intensa i efectiva.
I arriba el moment de deixar de córrer, de recuperar l’alè caminant uns quants minuts i arribar a casa, amb el cos cansat i suat, i la ment desperta i fresca … i tornar al món real.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera