Allò que no dius, allò que no fas, també ets tu, juntament amb els teus fets i paraules.
Més del que ens poguèssim imaginar, una absència voluntària i conscient, pot ser tan comunicativa, efectiva i explícita com una presència.
De vegades, massa potser, deixem anar un “sí” sense convenciment, perquè ens fa por el “no” contundent, ferm que callem. Quan caiem en aquest parany, allò que diem en realitat és un si condicional, condicionat per mil prejudicis i convencionalismes socials. I és que fer les coses a desgrat acaben passant-nos factura, restant més que no pas sumant.
Un exercici interessant de fer, quan no es té res a dir en una conversa, és escoltar alhora que analitzar el llenguatge no verbal d’aquella gent que necessita dir quelcom que ella creu encertat quan, en realitat, parla només per alimentar el seu ego; parla per parlar, sense buscar que el missatge tingui cap sentit ni relació amb la conversa en què participa. No saber què dir o dir allò que no toca provoca més pena i/o vergonya aliena, que cap altra cosa en els altres.
La millor presència no desitjada és l’absència. Quan no ets en un lloc al que no vols ser, t’estalvies haver d’escoltar tot allò que no vols ergo, no et pot afectar en absolut. Parla només quan tinguis alguna cosa a dir, actua quan tinguis alguna cosa a fer. Si no és així, deixa que temps passi, en silenci, com l’aigua flueix al llarg de la llera del riu, plàcidament, gaudint del silenci i del moment.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA