La nostra societat està concentrada en el present immediat i en tot allò que és útil.
Posposem les grans peguntes, com la de la mort. Hi ha por. Els grans debats d’abans, ens donaven una orientació i eren brúixoles per transitar pels temes delicats, hem entrat en crisi. Hem deixat de creure, no tenim certeses. Som una cultura crítica, ens hem quedat amb les mans buides. Ni les dades científiques, ni l’experiència, ni el coneixement satisfan les expectatives que cobria la fe.
Ens enfrontem a un precipici i no sabem què ens espera a baix” (Núria Castells). Què ens espera després de la mort? ¿On trobar el gran relat que ens orienti i sigui la brúixola per transitar per un tema tan delicat com és el de la mort? D’aquesta problemàtica no en volem ni sentir parlar, malgrat que inevitablement, més aviat o més tard ens hi haurem d’enfrontar. Per ser descendència d’Adam tots morirem. Com podem saber quan arribi el dia inevitable de la mort si ens convertirem en pols o conservarem la nostra identitat en condicions molt millors a les actuals? La resurrecció de Jesús és la clau per descobrir què hi ha després de la mort corporal.
L’apòstol Pau fa aquesta declaració: “En Déu tinc posada l’esperança, que ells mateixos també tenen: Que hi haurà resurrecció dels morts, dels justos i dels injustos” (Fets 24: 15). Aquesta comunicació ens treu de dubtes. De pols, res de res. Arribarà el dia, la data l’ignorem. La resurrecció de Jesús és la garantia que en el seu dia es produirà. Els sepulcres, les profunditats dels mars, els qui han sigut un festí per les bèsties, els qui viuran en el moment que Jesús vingui en la seva glòria. Sense perdre’s cap, tots ressuscitarem amb cossos espirituals i immortals. En aquest moment futur: “Això corruptible serà investit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida per la victòria. On és oh mort, el teu fiblo? On és oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist!” (1 Corintis 15: 54-57).
En l’església apostòlica n’hi havia alguns que afirmaven que no hi havia resurrecció dels morts. A aquets incrèduls l’apòstol els diu: “Si es predica que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, ¿com és que alguns d’entre vosaltres diuen que no hi ha resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, Crist tampoc no ha ressuscitat. Si Crist no ha ressuscitat, llavors la nostra predicació és inútil, també és inútil la vostra fe. I nosaltres també som trobats falsos testimonis referent a Déu, que Ell va ressuscitar el Crist, el qual no ha ressuscitat si és cert que els morts no són ressuscitats. Perquè si els morts no són ressuscitats, Crist tampoc no ha estat ressuscitat. I si Crist no ha estat ressuscitat, la vostra fe és inútil: Encara esteu en els vostres pecats. Llavors, també els que s’han adormit en Crist estan perduts. Si en aquesta vida únicament tenim esperança en Crist som els més dignes de compassió de tots els homes”.
Llavors, l’apòstol segueix amb la seva argumentació amb un càntic de victòria: “És totalment cert que Crist ha estat ressuscitat d’entre els morts, i ha esdevingut la primícia dels qui s’han adormit. Perquè així com per un home va venir la mort, també per un Home la resurrecció dels morts. Perquè així com en Adam tots moren, així també en Crist tots seran vivificats” (1 Corintis 12: 22).
El càntic de l’apòstol es centra en els creients en Crist. Deixa de banda la resurrecció dels injustos. Durant el temps present els creients en Crist gaudeixen de la vida eterna, però no són perfectes perquè segueixen sent pecadors. Quan arribi el dia de la resurrecció assoliran la plena imatge i semblança de Déu: “Malgrat que no sóc el que hauria de ser, ni el que desitjo ser, de veritat puc dir que no sóc el que era abans. Per la gràcia de Déu sóc el que sóc” (John Newton).
OCTAVI PEREÑA I CORTINA