Subhastes.

Hi ha també les subhastes de peix, on el sistema funciona a la inversa: es comença per un preu i es va baixant, fins que, qui hi esta interessat, aixeca la mà i es queda amb el peix que, només fa unes hores, estava al mar i serà venut a la peixateria.

A Màlaga, al barri d’El Palo, hi ha un restaurant anomenat “El tintero” on s’hi ofereix “pescado a subhasta”. La cosa funciona així: la gent arriba i s’asseu, per ordre d’arribada, en unes taules llargues, els uns al costat dels altres. Qan el local està ple, surten els cambrers, portant plats de pescaíto frito, calamars, gambes …, i van cridant dient que porta cadascun. Els clients aixequen la mà quan senten el nom d’allò que volen i el cambrer els ho porta. En acabar, passen els que cobren.

Hi ha una subhasta, altrament dita “campanya electoral”, on uns personatges ofereixen propostes (de no obligat compliment) a la ciutadania. No es paga amb diners, encara que es pagui amb uns paperets, o paperetes per ser més exactes, que ells reben amb el nom de vots.

Hi ha però, diferències molt remarcables respecte a les altres subhastes. Quan s’acaba aquesta subhasta, els “compradors” perden el dret a exigir que se’ls ofereixi allò que se’ls ha promès (i no passa res, és lícit que sigui així).

Admeto ser un il·lús perquè m’agradaria tenir el dret a reclamar. Sóc un il·lús, oi?