Els dies costen de passar, però les setmanes volen. Amb el dissabte ensenyant la pota per sota la porta, amb la lluna minvant al cel, amb els ulls mirant enrere, encara veig l’ombra del dilluns i ja s’acaba el divendres.
No és encara nova la normalitat. Queda tant i tant per fer! A voltes em fa la impressió que hem après ben poc del passat, sobretot del recent … Quan ens tapem els ulls amb les mans, amb aquella esperança absurda de voler creure que, com fan els infants, si no veiem quelcom ja no existeix, lo més probable és que la patacada sigui forta.
En la foscor, res no desapareix, la gosadia creix i la vida segueix. Estem fets per viure en grups. La prohibició de qualsevol cosa provoca tot sovint un desig més encès d’allò prohibit, bo i empetitint-ne la sensació de risc. “De nit, es deia, els petons tenen un millor sabor”.
La incitació a la transgressió puja de nivell i la comunicació no verbal entra en acció. Ha sigut, és i serà així, perquè és així com som i com reaccionem.
Però el sol sempre torna a sortir i la seva llum penetra sempre, fins i tot per l’escletxa més petita, posant al descobert allò que, temporalment, la foscor va amagar. I llavors, de vegades, el temps de reaccionar ja ha passat i el mal ja està fet.
Deixar de banda el món màgic de la nit, embolcallat per dolces melodies, esperant que els riscs davallin en la seva intensitat, pot obrir la porta a futures nits il·luminades amb llums de colors i guarnides amb ritmes encara més potents i atractius.
Sempre hi ha un futur que llueix a l’horitzó. Sempre hi ha un somni que endolceix el nostre descans. Sempre hi ha una esperança que ens anima a llevar-nos cada matí per fer un pas més que ens acosti a l’horitzó i fer un poc més real aquell somni somiat.
En un cel clar, quan la lluna minva, la seva llum tènue fa més brillant la de les estrelles que omplen l’univers que ens envolta i se’ns ofereix cada nit.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera