A Lleida, a les terres de Ponent, els conceptes de fred i calor varien substancialment, si els comparem amb els que tenen al litoral.
Amb els anys i a còpia de sentir els comentaris de la gent que hi hem viscut habitualment, tret de temporades més o menys llargues lluny, quan el sol llueix al cel, la temperatura i la sensació que en tenim és redueix a dues paraules: “fa bo!”. Ha de fer molt fred per a que ens ho diguem entre nosaltres, o hem de estar immersos en la boira, que cada any que passa la tenim menys temps amb nosaltres, per a que notem que la temperatura és força baixa.
Aquest matí lluïa el sol i no feia vent. Com que volia caminar, amb un paravent i una samarreta n’hi havia prou. Pel mig del polígon d’el Segre, es creuen el camí de Sant Jaume i el de Sant Ignasi de Loiola (l’Ignasià), que no és tan conegut com l’altre i està marcat amb fletxes de color taronja.
Hi ha hagut un moment en què he dubtat si girava cua o continuava endavant. Afortunadament, he seguit caminant i, pocs minuts després, m’he trobat amb un corredor fantàstic, un home que sempre somriu i encomana energia i positivitat a qui té la sort de trobar-se’l. Ens hem parat, hem parlat uns instants, ens hem abraçat i hem continuat, cadascun el nostre camí.
Ell sempre es planteja reptes, que resol corrent, per trobar i recaptar suports per a aquelles malalties que, per minoritàries, requereixen més esforç i visibilitat per ser investigades i tractades. Per a mi, i per a molta gent, és un heroi sense capa, un ésser de llum. Gràcies, Miquel, per existir!
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA