Tot i que la sanitat i l’educació són dos dels pilars fonamentals de qualsevol país que s’anomeni ‘avançat’, en els darrers anys tots o gairebé tots els governs del món han acordat amb les èl·lits econòmiques i financeres el desmantellar aquests dos pilars (a més d’altres de l’anomenat ‘Estat de Benestar’ i no menys importants) i tot el relacionat amb el sector públic, excepte el referent a molta de la classe política, més preocupada per prebendes, mantenir l’statu quo i malbaratar diners en bel·licismes, espectacles cruels amb animals en nom de la ‘cultura’ i ‘tradició’, o les aventures espacials (mirant a dalt el que no s’arregla aquí baix) amb els 200 milions d’euros llençats a les escombraries per un coet estavellat als 8 minuts d’enlairar-se o la suposada creació d’una NASA catalana, etc. Mentre que en haver invertit més i eficientment en sanitat, els efectes de la Covid-19 possiblement no serien tan letals; i mentre ara es vol aprovar la famosa ‘Llei Celaá’ d’educació, un sector on ja de per sí les deficiències d’un sistema educatiu cada cop més orientat a eliminar la cultura de l’esforç i premiar la vagància, acabaran de rebaixar encara més el nivell permetent passar cursos amb suspensos enlloc de tornar a les recuperacions de setembre, als ensenyaments professionals (i l’edat laboral) a partir dels 14 anys (també es parlava d’obligar a l’alumnat a estudiar fins a la majoria d’edat legal de 18 anys enlloc dels 16 anys actuals), etc. El vist amb el que la majoria de la classe política està d’acord és que la sanitat i l’educació estan ‘de rebaixes’. I no sols parlant de les rebaixes comercials (ara en crisi per la pandèmia), tota vegada que salut i economia són i poden ser compatibles…si la salut no estigués de ‘rebaixes’.
Toni Yus Piazuelo