Pel setembre de 1962, fa 55 anys enrere, la natura un cop més no va perdonar l’alteració que se n’havia fet de la seva xarxa fluvial per una política suburbanística anàrquica i contundent, basada en el ‘chabolisme’ i el ‘barraquisme’ atroç i inhumà, per tal de donar assentament a l’eclosió d’una brutal immigració massiva en el cinturó industrial barceloní, que en el sol quinquenni de 1961 a 1965 assolí els 354.000 nouvinguts. Com deia l’Espinàs: ‘cases barates per a gent barata en terrenys barats’, és a dir, barraques, coves, xaboles i casetes rudimentàries d’autoconstrucció, damunt terrenys rústics a la vora de rieres o sobre les pròpies lleres. Doncs, n’hi va haver prou amb una onada d’intenses pluges de fins a 360 litres/m2 per arrasar literalment les barriades de població immigrada d’ambdues comarques vallesanes, i també del Barcelonès i Baix Llobregat, havent pagat la tràgica penyora d’un miler de víctimes mortals i desapareguts, milers de persones sense llars ni béns, i catastròfiques destruccions arreu en infraestructures.
Bé, aquest procés reversible de tornar un element del medi natural als orígens quan hom en varia de forma inadequada i fins al límit les condicions primigènies de formació, ja l’havíem experimentat a la plana d’Urgell amb l’estany endorreic d’Ivars, altrament dit d’Utxafava, buidat i dessecat entre 1949 i 1951 per la cobdícia d’un parell de famílies ben situades del règim polític dictatorial d’aleshores, que van saber-ne treure profit fins i tot d’una subvenció estatal del 70 % per a executar l’obra.
Però vet ací que un cop dessecat l’estany, el terreny que en va resultar no despertà de bon antuvi l’interès especulatiu ni comercial de cap comprador atès el seu greu problema de salinitat derivat de l’antiga llacuna, que pel seu origen estepari i semidesèrtic n’acumulà una elevada concentració de sals arran de l’aridesa climàtica i la intensa evapotranspiració ambiental de la zona. Més endavant alguns agosarats n’adquiriren la propietat dels terrenys, fins que ben entrats els anys setanta foren trossejats i reparcel·lats entre diversos veïns pagesos de la rodalia, plantant-hi arbres fruiters la majoria. I la història acaba per l’octubre del 2002 amb l’aprovació dels estatuts d’un consorci encarregat de tornar a emplenar d’aigua la conca de l’antic llac d’acord amb un pla especial de protecció d’un element del medi natural que tant s’havia resistit a renunciar del seu estat original.
I tot parlant de resistir-se a canviar tenim el cas de l’antic estany també endorreic i salobre de Vilanova de Sixena, al cor mateix del desert estepari dels Monegres aragonesos, que ja a l’any 1183, per mandat de la reina dona Sança de Castella, fou buidat i dessecat per construir-hi a sobre del terreny el notable monestir femení de Santa Maria de Sixena, encomanat el 1188 a l’orde militar o comunitat cistercenca de Sant Joan de Jerusalem o de les germanes sanjoanistes de l’orde de Malta. Però també aquí, i al llarg de més de vuit segles, tant fonaments com estructura i entorn del cenobi han patit històricament de crònics i greus problemes d’insalubritat i d’hidromorfisme pel règim d’humitat aqüic en els horitzons d’un sòl molt ric en clorurs i sulfats alcalins, estructuralment degradat per l’alt nivell d’humitat freàtica, propens a crear un medi reductor i asfixiant amb entollaments temporals i tendència a salinització secundària del perfil, caracteritzat en l’entorn per una vegetació adventícia hiperhalòfila, factors ambientals que han afectat la conservació de pintures murals, d’objectes sacres i de tombes reials, com la de la pròpia fundadora de la casa, dona Sança, que hi reposa al costat de les filles Elionor i Dolça, i també del seu fill Pere el Catòlic, que hi jeu enterrat per autorització papal des de quatre anys després de la seva tràgica mort encara jove el 1213 en la batalla a les portes de la vila de Murèth, a la rodalia de Tolosa de Llenguadoc, en combat acarnissat contra les hosts dels croats del bel·licós Simó de Montfort, cap de brot del nord francés i del Papat coaliats, i en defensa dels seus súbdits càtars o albigesos, desfeta militar que va tallar d’arrel l’expansió catalana envers l’agermanat Migdia Occità amb la integració del comtat de Tolosa a França.
Tant deplorable, ruinós i malsà era l’estat del monestir sis segles després, que la priora de l’època encarregà al mestre d’obres Francisco Roda un projecte d’enderroc exhaustiu i de nova construcció deslocalitzada aprovat el 1804, perquè textualment ‘el sitio era bajo, húmedo, y de consiguiente poco sano, y así las personas que lo habitaban experimentaron los efectos de estas causas; murieron muchas señoras en edad temprana, lo que dió motivo a pensar en la traslación del monasterio a lo alto del monte en donde hay una ermita de Santa Ana..,’. Això no obstant, l’obra no va arribar a executar-se mai a causa d’un trasbalsat segle XIX farcit pel poder polític de torn d’exclaustracions d’ordes religiosos, desamortització de béns eclesiàstics i cremació de llocs de culte, la qual cosa, si més no, va suposar d’altra banda haver evitat l’enderroc del temple i dependències romàniques annexes, és a dir, de la part més monumental del patrimoni de l’antic monestir, tot i que per filtracions, humitats, erosió dels carreus de lutita i altres alteracions suara exposades pròpies d’un sistema morfoclimàtic semiàrid, continuï fent gairebé impossible que un conjunt tant reiteradament castigat des de llurs orígens pugui reeixir-ne d’una conservació prou adient dels tresors artístics i sacres que vol emmagatzemar i exhibir. També aquí l’endorreisme preexistent de l’extingida llacuna no ha perdonat.
Santiago Suñol i Molina