La blanca Selene se n’ha anat. Ens deixa el cel orfe de la seva companyia. Les estrelles, soles, pengen del cel, com llums de festa major, i ens diuen, llampurnejant, que s’acosta el cap de setmana.
El rei Carnestoltes ha tornat a aparèixer i té ganes de gresca. Caldrà fer-li cas! Cercarem un equilibri estable per gaudir de la vida que ens ha tocat viure.
De fet, fa dies que les baralles entre alguns polítics em cansen, m’esgoten i em deceben. A la recerca del titular que els doni el minut de glòria, acaben donant una imatge esperpèntica, que els resta credibilitat. Retorcen el llenguatge volent-nos fer veure que són ells, cadascun d’ells, i no els altres, els que estan en el bon camí per aconseguir fer realitat el nostre somni més que tricentenari. Són molts anys, massa anys, somiant per a que, ara, vingui algú i ens vulgui abaratir el somni. L’hem vist tantes vegades, tan a prop, que els cants de sirena ja no ens distreuen.
Quan obriran els ulls i ens miraran a nosaltres, enlloc de mirar-se el melic? Nosaltres, el poble, la base ferma sobre la que s’assenta la societat, anem junts als diferents actes en què prenem part. Nosaltres, el poble, ens esgargamellem demanant unitat d’acció, i no pas baralles fratricides. Quan ens movem per algun interès, no preguntem al veí a quin partit o a quina associació pertany. El saludem, li estrenyem la mà, i caminem junts, o cantem junts, o el que sigui, però junts. Tan difícil és entendre això?
S’acosta un cap de setmana de rauxa, festa i disbauxa. Per unes hores, serem monàrquics. El rei Carnestoltes ordenarà als seus súbdits allò que cal fer. I el centre de gravetat serà ell. I la festa girarà al seu voltant, perquè hi ha vida més enllà de les trifulgues polítiques, perquè hi ha vida, la nostra vida, i l’hem de viure nosaltres.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera