Són només cinc lletres tot i que, a alguna gent li costa més pronunicar-les, que fer un discurs de cinc hores enllaçant excuses que justifiquin lo injustificable.
Quan es comet un error que comporta un dany físic o moral a algú, lo primer que cal fer és reconèixer que s’ha causat un mal; després, caldrà esmenar, en la mesura del possible, aquest dany causat. Serà el moment, llavors, de mirar a la cara la persona ofesa i pronunciar les cinc lletres màgiques sol·licitant, si no l’oblit, el perdó.
És molt difícil oblidar un dany sofert o recuperar la confiança, encara que es pugui, fins i tot, arribar a entendre el per què, en un moment donat, algú va actuar d’aquella manera. Pot passar que l’ofensa es produeix fruit d’un seguit de fets que, per separat, no passarien de ser una mera anècdota però, l’un darrere l’altre, acaben causant dolor.
Hi ha, malauradament, un altre tipus de gent més avesada a usar la supèrbia, l’atac personal, per ocupar un espai preponderant en la societat en què viu. La mentida, l’agressió sigui del tipus que sigui, esdevé normal i tolerable al cervell de qui la utilitza com a eina de treball.
Després del dany causat, arriba la justificació apel·lant a la necessitat inevitable d’usar-la per assolir l’objectiu desitjat. I, clar!, quan un és capaç de justificar una agressió, difícilment sentirà la necessitat de demanar perdó. En aquests casos, davant la “impossibilitat” de aconseguir una demanda de perdó, lo millor és tirar pel dret, dir-li “gràcies!” a l’ofensor perquè hem après la lliçó i, si es pot, recordar-li que no li donarem l’ocasió,en absolut, de reincidir.
Bona nit, gent bona !!