Vivim en un present constant, un present que condiciona la manera com recordarem el passat i la manera com enfocarem el futur.
Cada decisió que prenem, per ínfima que sigui, pot capgirar fins allò que semblava inamovible. Qualsevol projecte pot canviar en qualsevol moment, per qualsevol circumstància. I el resultat de tot plegat pot no tenir res a veure amb aquell esbós que la pròpia ment havia dissenyat la nit anterior abans de caure en un son profund.
Sortir de casa cada matí és molt més que obrir la porta i sortir al carrer. En qualsevol moment, en qualsevol cantonada, ens pot sorprendre un fet que possiblement no apareixerà a les notícies de cap mitja d’informació, però ens pot sacsejar i fer dubtar, encara més, possiblement, del que ja dubtàvem.
Encara no eren les 10 del matí, sortint de Lleida per la N-II, un taxi s’ha encastat contra un semàfor, sense que el taxista que el conduïa hagi pogut fer res per evitar-ho. Què passat? Ningú no tenia cap explicació lògica, ni el propi conductor del taxi. Estem deixant que les màquines prenguin decisions que hauríem de prendre les persones que, fins el dia d’avui, encara raonem de manera lògica i coherent?
Un altre taxista explicava que, als EEUU, quatre joves van morir cremats a l’interior d’un cotxe elèctric, que es va encendre i va bloquejar les portes del vehicle incendiat, per a que no en poguessin sortir.