Quan algú, o nosaltres mateixos, ens preguntem què som: la resposta sol sortir com de la boca d’un autòmat, dirigit des de l’esquena o a distància: som carn i ossos, diem. Si no ho pensem gaire, podem caure en l’error de respondre que sí tot i que, si ho rumiem una mica, ens adonarem que la resposta és incompleta. Som una estructura òssia, cert, que serveix per subjectar i donar estabilitat a uns músculs i unes vísceres que, ben coordinat tot plegat, es mou.
Oblidem però, la força que fa que tot aquest engranatge funcioni. En un cotxe, passa quelcom semblant: hi ha la part mecànica, la xapa, els seients … un dipòsit on hi posem el combustible i, quan aquest arriba al motor, salta una espurna i tot es posa en moviment. Sovint oblidem que nosaltres també necessitem aquesta espurna. Hi ha gent que l’anomena vida, a l’Orient l’anomenen energia o Chi.
Quan aquesta part de nosaltres emmalalteix, aquí, a casa nostra, notem que algun dels primers components, la carn o els ossos fa mal. Llavors anem al metge i li expliquem que l’estómac o la gola o els ulls o el cor, ens fa mal. El metge ens enviarà a “l’especialista” que serà el que ens farà un diagnòstic i, habitualment, ens donarà medicació. Li expliquem al metge que tenim falta d’energia, d’ànim, al cor o a l’estómac o a la gola? Sovint no ho fem i llavors és quan ens fem trampes al solitari perquè, podríem dir que no juguem amb totes les cartes i, si fem això, difícilment ens podrem curar. Per què, si ho sabem, no ens mirem com un tot i busquem una resposta que ho abarqui i controli tot? Per què ens costa tant admetre que l’espurna està mig apagada i mirem de donar-li més força?
Bona nit, gent bona !!