Tot canvi genera por. Paradoxalment, per defugir aquesta por, és un canvi lo que es necessita per vèncer-la.
Quan no ens sentim bé, ja sigui físicament o anímicament, busquem la manera de canviar la situació i apaivagar el sentiment que ens provoca malestar. Buscar el benestar del nostre món interior ha de comportar alhora una visió positiva del nostre món exterior. És condició sine qua non que sigui així. No hi pot haver desavinences entre el Jo intern i l’extern. L’harmonia buscada i desitjada no accepta incoherències. I no hi pot haver, tampoc, un vencedor i un vençut, és totalment imprescindible l’empat per acabar la lluita.
Les pedres del camí, talment com les caigudes, tenen el seu costat positiu. Les caigudes existeixen per a que aprenguem a aixecar-nos. I les pedres hi són per a que aprenguem a esquivar-les o per allunyar-les amb senzilla una puntada de peu. Tampoc no cal barallar-se amb cada pedra que anem trobant. Quan la vida ens posa al davant algú que ens complica l’existència amb les seues ocurrències, deixar-lo de banda essent políticament correcte és la millor opció. O amb un silenci, si cal. No s’ha de patir en cap moment per algú que no es preocupa per saber si amb el seu tarannà molesta. Generalment, aquest tipus de gent ignora les distorsions que provoca.
Acceptar que tots els camins tenen pedres ha de comportar una renovació de les pautes seguides fins el moment present, seguida d’una adaptació als nous canvis que caldrà fer buscant noves rutes, noves vivències i noves experiències.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA