Algú ha vist mai un polític, exercint de polític, fent cara de cansat, d’angoixat, de preocupat per la situació econòmica, social del seu país? Molt possiblement, no. Qui té un càrrec executiu, polític o empresarial important, ha de donar una imatge que transmeti fermesa, convenciment i, sobretot, confiança en les decisions que diu voler prendre.
El poder atrau. Tant li fa la bellesa de la persona en qüestió. Si té poder, sempre es troba la manera de trobar-la guapa o, si més no, atractiva. La flor i nata social està plena de lletjos que han triomfat i s’han quedat amb la més guapa.
Qui té el poder, el té per a tot i a tot arreu, i la resta, a obeir. Quan, al líder, alguna cosa no li va bé, roden caps piràmide del poder avall, rarament en direcció ascendent. Els de dalt, els líders, viuen en una esquizofrènia constant, que passa automàticament del bon pare, marit o parent al càrrec públic. El qui dóna la cara, el poderós, sempre està perfecte de cara a la societat. L’altre viu amagat dins una closca, com una tortuga, i difícilment es deixa veure fora del seu món familiar o amical (allà dins, es transforma, mostrant-se tal com és realment).
A les altes esferes, està totalment prohibit mostrar cap signe de feblesa, mala consciència, vergonya, perquè es corre el risc de ser devorat ràpidament pels seus adversaris, sempre preparats per atacar sense contemplacions. És el caríssim preu que cal pagar, si es té poder o aspiracions de tenir-lo. Cal tenir-ho molt clar per no perdre-ho tot en qualsevol distracció.
No cal tenir pena per ells, ells no en tenen pels de sota.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA