És cert que aquest virus ens està colpejant amb força; però hem de saber que quan sembla que tot està perdut o quan no se sap què fer, sorgeix un raig de llum que il·lumina el camí a seguir. Per això mateix, cal perseverar i no deixar-nos doblegar. No podem pretendre viure tot el temps en la foscor i amb l’aigua fins al coll: cal treure el cap i el cos a la superfície per veure la llum i sobreviure. És durant els moments més foscos quan hem de concentrar-nos en torn la llum. I més enllà que siguin temps complicats. Hem de conservar el seny, estar centrats i recórrer al sentit comú; a més ens correspon acudir a la millor de totes les claus per sortir de les tenebres, l’esperança.
Davant d’aquestes circumstàncies adverses hem d’intentar canviar la forma de veure les coses. Podem millorar la nostra actitud i trobar-li sentit a la modificació que la vida mateixa ens ha donat; per tant el primer que hem de fer, almenys per ara i mentre duri aquesta pandèmia, és confiar en les nostres pròpies forces, hem de nodrir i resistir. Totes les experiències de la vida, entre elles la del coronavirus, serveixen per aprendre i per créixer. Cal ser pràctics i acceptar amb enteresa el problema que avui ens correspon a confrontar.
L’esperança, tots hem sentit alguna vegada frases com: «L’esperança és l’últim que es perd» o «Mentre hi ha vida hi ha esperança». De fet l’esperança és fonamental per a l’ésser humà, és el motor que ens impulsa a aconseguir el que volem i a mantenir-nos il·lusionats amb la vida. Tant és així, que la seva falta aboca a la depressió. És un ras cognitiu, una mentalitat que ens permet plantejar-nos objectius en la nostra vida.
Aquest gran filòsof que va ser Aristòtil va dir: «L’esperança és el somni de l’home despert». Tots els humans necessitem l’esperança per a seguir. Aquest és el procés orgànic d’ambició del nostre organisme. Sempre es vol i es busca no tan sols estar bé, sinó que millor.
PERE SERRET BESA