Sr. Director:
Gairebé contemporània de la descoberta d’Amèrica per Colom el 1492, és a dir, el 1479, quatre dècades abans del desembarcament d’en Hernán Cortés a Veracruz.i de la seva conquesta de Mèxic, durant el regnat d’Axayàcatl i la cerimònia del “Foc Nou” o canvi de segle asteca, és quan es donà per acabada la preuada escultura anomenada “Piedra del Sol”, començada a llavorar el 1427. En la superfície d’aquest relleu escultòric hi ha decorada la fascinant cosmogonia continguda en el “Calendari Asteca” de l’Anàhuac, és a dir, tot el saber precientífic de la civilització precolombina dels nàhualtls mexica sobre la formació còsmica dels cossos celestes. Es tracta d’un cilindre de pedra volcànica (basalt d’olivina) d’unes 25 tones i d’uns 358 cm de diàmetre i uns 122 cm de gruix, extreta del volcà “Xitle” (vol dir ‘melic’), que il·lustra sobre les unitats de mesura del temps en la cultura mexicana i que va ser trobat en una zona avui ocupada per la Catedral de la Ciutat de Mèxic, al Zócalo, la gran plaça de la ciutat, abans plaça d’armes.
Bassant-se en observacions astronòmiques possiblement adquirides al llarg de milers d’anys per les cultures mesoamericanes, l’estructura i composició del “Calendari Asteca” aporta informació sobre els mesos i dies de l’any asteca mitjançant una sèrie de cercles concèntrics i representacions icòniques que el composen. Abans, però, cal concretar que el seu calendari era de mesos de 20 dies, els anys de 18 mesos i els segles de 52 anys, i el cicle començava el 12 de maig del nostre calendari gregorià. Mentre que el seu ”any sagrat” era de 260 dies, és a dir, de 13 mesos asteques.
D’altra banda, cadascun dels dies del mes asteca tenia el nom d’un animal –n’hi havia deu: caiman (1), llangardaix (4), serp (5), cèrvol (7), conill (8), gos (10), mono (11), jaguar (14), àguila (15) i voltor (16),– // un fenomen agroclimàtic: = vent (2), aigua (9), herba o pastura (12), càrritx o canya borda (13), terratrèmol (17), pluja (19), flor o “xochitl” (20), – // casa o llar (3), mort o calavera (6) i l’obsidiana o vidre volcànic com a ganivet o eina de tall. (18).
Però a més, el calendari il·lustrava sobre una antiga llegenda, a la vegada inquietant i suggeridora, a través dels símbols que ocupen la posició central del relleu petri escultòric. La tradició oral i els criteris dels experts, ens permeten desxifrar aquesta història, segons la qual els mexicans estaven convençuts que el món actual (o sigui l’edat del nostre “Sol” o déu solar –“Tonatiuh” en llengua nahuatl– que ocupa el centre) no era més que una etapa d’un procés evolutiu que arrencava des de temps remots. Creien que amb anterioritat havien existit ja quatre edats o ”Sols”. I cada un sempre acabava amb un cataclisme o trastorn catastròfic, que destruïa la civilització i iniciava un nou cicle. La mitologia assignava a cada edat el nom del cataclisme que havia conduït a la seva destrucció. Vejam-ho:
El primer Sol o “edat de l’aigua” (déu Atl), va acabar quan les aigües van arrasar tot el que existia amb una gran inundació (equivalent al nostrat Diluvi Universal del món clàssic), que pot relacionar-se amb unes pluges catastròfiques (potser associades al fenomen d’El Niño) o amb un tsunami de les aigües oceàniques. Va durar 676 anys asteques, equivalent a 13 segles i va acabar quan els que l’habitaren van morir per les aigues i es transfomaren en “peixos”.
El segon Sol va ser l’“edat del jaguar” (déu Océlotl), en la qual el cel va enfosquir-se i els animals es van menjar els uns als altres i els jaguars van fer el mateix amb els homes. Avui podríem interpretar aquesta foscor com la conseqüència d’un impacte meteorític o, potser, com una etapa d’intensa activitat volcànica que afectés la transparència atmosfèrica (n’hem tingut exemples recents a l’illa de ”La Palma” i al 14 d’abril de 2010 amb el núvol de cendra volcànica d’Islàndia degut a una segona erupció del volcà Eyjafjalla, núvol estès pel continent europeu interrompent el trànsit aeri de milions de passatgers). També va durar 676 anys asteques, equivalent a 13 segles.
El tercer Sol o “edat de la pluja de foc” (déu Txaltxiuhtlicue), va acabar quan va ploure del cel foc, sorra i pedres ardents i es van envermellir els penyals, com a claríssima al·lusió a la caiguda de piroclastes i emissions de lava relacionades amb les erupcions volcàniques. Aquest món va durar 312 anys asteques, o sigui 6 segles. I els que hi van viure moriren o es tornaren “guajolotes” (galls dindi, ocells de cap i coll coberts de prominències carnoses vermelles imitant piroclastes).
El quart Sol, o “edat del vent” (déu Ehecatl), va concloure de forma catastròfica quan tot va ser devastat per la fúria de l’aire, essent molt possible que aquesta interpretació il·lustri la capacitat destructora d’un huracà o cicló tropical. Només va durar 364 anys asteques o sigui 7 segles. Els supervivents que no van morir de l’huracà es convertiren en “simis”.
Tots sumats els 4 Sol la xifra puja a 2.028 anys asteques, que equival a 39 segles, o sigui a tres grups de 13 segles, els que resulten de la seqüència suara exposada: 13+13+6+7.
Finalment, el cinquè Sol és refereix al present, l’“edat del Sol en moviment”, en què els déus es van preocupar de “plantar l’actual espècie humana”, tot augurant també per aquesta edat una molt ràpida evolució que tindrà el seu final quan el Sol s’apagui, la qual cosa coincideix amb el que avui interpreten els astrònoms sobre la fi de l’existència del nostre planeta amb una gran catàstrofe còsmica, dins d’uns 5.000 milions d’anys, lligada a l’esgotament de l’hidrògen de la nostra estrella celeste.
Recentment, el 8 de setembre del 2017 un terratrèmol de magnitud 8,2 graus en l’escala de Richter i amb epicentre localitzat a 400 kms. en les costes del mar Pacífic, provocà al centre de Mèxic una sacsejada de 266 rèpliques, causant 61 morts i més de 200 ferits. Però amb només dotze dies de diferència, un altre sisme esclata per segona vegada el dia 19, ara a escala de 7,1º i a 12 kms. al sud-est d’Axochiapan, a l’estat de Morelos, amb epicentre a 120 quilòmetres de la capital del país i a una profunditat de només 57 kms. Havent causat entre ambdues escomeses unes 254 víctimes mortals i gairebé un miler de ferits, es temia que el nombre de morts pogués augmentar perquè molts edificis van quedar danyats o fins i tot parcialment ensorrats com a conseqüència del moviment del sòl per les ones de xoc generades. I, en efecte, vuit dies després de la segona etzibada, el dia 27, les víctimes mortals ja eren 337 i 140.000 els edificis afectats de l’Àrea Metropolitana. I és que tot i ser el primer terratrèmol del dia 7 més intens que el segon del 19, aquest darrer sisme va tenir conseqüències més nefastes.
El més sorprenent i casual de la catàtrofe descrita anteriorment, és que al mateix dia 19 de setembre es commemorava el 32è aniversari del fatal terratrèmol que va provocar una tragèdia de més de 10.000 víctimes mortals l’any 1985, amb efectes molt més adziacs i funestos encara, perquè l’epicentre es va localitzar a prop de zones densament poblades. A més, la ciutat de Mèxic està construïda sobre una conca de sediments tous de la litosfera per la meteorització de roques i no pas de rocam dur i sòlid de matèria pètria consistent.
No obstant, la causa primordial que Mèxic sigui propens a forts sismes i a erupcions volcàniques, rau en que pertany a una zona de subducció o enfonsament de la litosfera o escorça terrestre en què la placa oceànica de l’illa costariquenya de “Cocos” a la costa occidental de l’Amèrica Central, llisca i s’enfonsa gradual i lentament sota l’altra placa contigua continental Nord-Americana, i amb el pas del temps, a causa de la fricció la pressió creix entre les dues plaques, i en algun moment aquesta pressió arriba a ser tan gran que l’energia acumulada llavors s’allibera en forma de terratrèmol.
Una característica comuna dels terratrèmols mexicans, i que ja observaren els astròlegs asteques, és que el sisme va precedit de grans pluges diluvials i de violència huracanada (Kata, Irma, etc.), mentre el cel nocturn s’il·lumina de llampecs verds i blaus en una barreja espectacular i tenebrosa de colors.
Ara bé, en el balanç postrem tot plegat no amaga l’opulent preu pagat per un genocidi bestial imperdonable dels invasors espanyols, una allau d’epidèmies nouvingudes d’Europa i una mentalitat primària empenyada en les macabres ceremònies rituals d’anihilació de l’altre. Preu que suposà l’any 1581 l’anorreament demogràfic del 78,9% dels 18 milions d’habitants que hom estimava que tenia el territori mexicà abans de la conquesta, de manera que només en quedaren uns 3,80 milions de supervivents d’ètnia ameríndia.
Després de la descoberta colombina i passats tres segles de colonització espanyola, el cens de població de Revillagigedo de 1790 arribà a donar un total de 6,12 milions sobre un territori immens de 4 milions de km2, és a dir, un escreix absolut del 61%, amb el següent repartiment percentual per ètnies 31 anys abans d’aconseguir Mèxic la independència política de la metròpoli (1821): més de la meitat de la població (56,4%) eren indígenes sense instrucció i fins aleshores serfs dels estaments dominants del clergat i l’aristocràcia espanyoles, havent sofert malgrat la seva primacia estadística taxes de pèrdua relativa de població indígena del 13% al 17% per segle i una mitjana absoluta del 9,17% de descens en tot el període de 1581 a 1790. Segueix després un 23,1% de mestissos o nascuts de pares de races diferents, blanca o índia, i a continuació l’estrat demogràfic de peninsulars blancs hispans i criolls o fills seus nascuts a Amèrica que assolia el 20,3%. Tancant la sèrie amb un minoritari 0,2% d’esclaus afro-americans importats pels esclavistes.
Amb tot, després de les guerres per la independència (1808-1822), la població de Mèxic es va reduir de 6,12 a 5 milions.
Transcorregut un segle envant, l’any 1921, en el repartiment etnogràfic ja es feren preeminents els mestissos (56,7%) i en canvi forta davallada d’indígenes amb una cota de sols el 29,1%, i també de població blanca europea (9,8%), restant minories d’afro-americans (2,4%), d’asiàtics (1,0%), de jueus (0,6%) i d’oriünds de l’Orient Mitjà (0,4%).
Això no obstant, Mèxic és un país d’un potencial infinit. Actualment té una població de 126,01 milions d’habitants, 32,56 dels quals són joves menors de 14 anys, 83,85 milions adolescents i adults de 15 a 64 anys i altres 9,60 gent més gran dels 64.
Però segons un estudi del 2014, el 53% dels mexicans viuen en una situació de pobresa i el 20% en la indigència. S’atribueix al dictador Porfirio Díaz (1876-1911) la frase “Pobre México, tan lejos de Dios y tan cerca de EUA”. Però el cas és que 35 milions de nord-americans d’origen mexicà viuen als Estats Units, un volum que representa el 63% dels hispans residents en aquest país. I encara a aquesta xifra caldria afegir-hi els 5,5 milions d’immigrants “espalda mojades” en situació irregular de sense papers per haver travessat nedant el riu fronterer Grande del Nord.
Finalment, la llengua de facto més parlada en l’àmbit oficial és el castellà, però té una gran varietat de dialectes regionals i 60 llengües indígenes amerindies a banda del nàhuatl (1,5% de parlants) i el maia yucateca (0,8%), essent totes llengües nacionals protegides.
Com a colofó no podem oblidar que Mèxic va ser el país de la solidaritat, que va acollir un enorme eixam de milers d’espanyols i catalans quan l’exili polític republicà de la nostra post-guerra de gent forçada a allunyar-se d’una dictadura sanguinària, els quals desplegaren en la terra d’acollença una gran i rica aportació intel·lectual i humanística en temps del president Lázaro Càrdenas, aquell que féu del seu seductor Mèxic una finestra oberta al món en un temps d’obscurantisme informatiu i l’únic país que mai no volgué reconèixer ni mantenir relacions diplomàtiques amb Espanya fins que va morir el dictador Franco.
Santiago Suñol i Molina
Publicat anteriorment
LA FAL•LAÇ “HISPANIDAD” [I]
LA FAL•LAÇ “HISPANIDAD” [II]
LA FAL•LAÇ “HISPANIDAD” [III]
LA FAL•LAÇ “HISPANIDAD” [IV]