És increïble l’esforç que poden arribar a fer algunes persones, cercant l’admiració d’altri, mirant de transformar-se en aquell ídol que han fabricat en la seva ment.
Potser no s’adonen que, intentant imitar la perfecció idealitzada, inventada, d’aquella altra persona, deixen de ser elles mateixes.
A còpia d’imitacions, de transformacions, què en queda d’aquell ésser, nascut fa uns anys, que s’ha anat formant, construint, a base de penes i alegries, encerts i aprenentatges? Què en queda, d’aquella persona a qui algú, un dia, li va dir: “m’agrada molt com ets!”.
De veritat, val la pena renunciar al “jo” que hem creat a cops de vida? renunciar a ser un mateix, per ser una simple rèplica d’aquella cara, d’aquell cos, que està orgullós de ser com és o, pitjor encara, plora i crida interiorment perquè no s’agrada, no és feliç i pot acabar suïcidant-se per aquest motiu?
Ser una altra persona és enganyar els altres i, més greu encara, és enganyar-se un mateix. Evidentment que moltíssima gent vol i s’esforça per oferir la millor imatge possible, no només físicament sinó globalment, de cos i ment. Si és així, la solució no és una disfressa, la solució rau en l’esforç diari per ser una mica millor que el dia anterior, la perseverança per anar polint aquelles asprors que ens incomoden quan ens mirem al mirall o quan, si practiquem algun esport, no acabem de progressar tant com voldríem. És a dir, ser i sentir-se orgullós de ser únic.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA