Tornant cap a casa, deixant enrere els darrers fanals dels vorals de la carretera, el cel, ennegrit pels núvols foscos que romanen immòbils malgrat el pas dels dies, m’atreia cap a ell, cap a l’oest, cap allà on el sol s’havia post tot deixant-nos la companyia de la fina daga lunar que somriu burleta des de l’altre extrem de l’èter.
El recel encara viu després de tants mesos de confinament, la incertesa d’un futur pròxim, l’adaptació inevitable a les normes de convivència que ens van dictar amb una aparença, en aquell moment, d’una breu provisionalitat, m’han portat a viure en una mena de zona de comfort de la que no trobo la manera d’acabar-ne de sortir. La línia que separa el compliment de les normes i la de la por a un possible contagi, diuen que la vacuna no ofereix una protecció total ni amb les dues dosis, és tan fina i difusa que em fa impossible reconèixer en quina banda estic.
La pluja intermitent d’aquest mes de maig, del diari raig, la temperatura agradable dels darrers dies, més adaptada a l’estació de l’any en què ens trobem, l’agradable constatació de trobar-me en el camí correcte cap a la normalitat corredora, fan que em senti millor a cada dia que passa; demà diumenge provaré de córrer una estona més que abans d’ahir. Tot plegat, embolcallat en un egoïsme en què em sento força a gust, em miro l’avenir amb més optimisme.
El futbol fa molt de temps que va deixar d’interessar-me, les batalles campals dels partits polítics amb què comparteixo alguns dels ideals m’embafen i m’afarten i fan que em senti decebut, tant per l’ànsia de poder d’uns com per una sensació d’aïllament a què els han sotmès i la pressió judicial que pateixen els altres.
I arribats a aquest punt, em repeteixo cada cop més sovint, davant la impossibilitat de poder-hi fer res per canviar la situació i les ganes de viure el dia a dia, minut a minut, segon a segon, instant a instant, “ja s’ho faran!”.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera