Francesc Peiron, corresponsal de La Vanguardia a Nova york, comença el seu escrit “La jutgessa Cheryl Matthews ha fet història des de l’estrada”. La magistrada del comtat d’Oakland, Michigan, va imposar de 10 a 15 anys de presó a James i Jennifer Crumbley, els pares d’Ethan, que el 30 de novembre de 2021 va matar a trets quatre companys de l’institut de la ciutat d’Oxford. Feia una setmana que els seus progenitors li havien comprat la pistola, regal anticipat de Nadal…Els experts van remarcar que els fiscals de tot el país prenen nota d’aquest cas com un precedent per aplicar perquè els pares tinguin present que la seva conducta importa”. Ja era hora que els jutges coresponsabilitzin els pares dels delictes dels seus fills si no han fet tot el que calgui per frenar les seves tendències malvades i més quan els centres educatius els alerten del perill que representen per la societat, com en el cas d’Ethon.
El principi educatiu que hauria de ser present és: “I vosaltres els pares, no exaspereu els vostres fills, sino crieu-los en la disciplina i amonestació del Senyor” (Efesis 6: 4). Malauradament aquest principi educatiu no s’aplica de manera generalitzada perquè els pares no creuen en Jesús. Des de la més tendra edat els infants ja donen mostres de rebequeria i d’indisciplina. En lloc de corregir-los d’acord a l’edat els afalaguen amb moixaines. Si no se’ls dóna el que demanen ploriquegen i piquen de peus. Criden per atreure l’atenció. Per no sentir-los se’ls concedeix el que demanen malgrat que el que exigeixen no sigui el que més els convé. S’ha establert un precedent i els fills saben com trencar les defenses. En la muralla defensiva s’hi ha obert un esvoranc per on hi entren per aconseguí el que volen. En aquesta actitud filial ¿hi té alguna cosa a veure que els pares de l’Ethon li compressin la pistola amb que va matar els seus quatre companys de l’institut?
La Bíblia cita el suposat cas d’uns pares que tenien un fill obtús i rebec que no escoltava raons. El propòsit del relat és ensenyar als pares el què cal fer quan es trobin en una situació semblant: “Quan un home té un fill tossut i rebel, que no vol obeir la veu del seu pare i la veu de la seva mare, i l’han castigat i no els obeeix, llavors el seu pare i la seva mare el prendran, i el portaran als ancians de la seva ciutat, i al portal del seu lloc, i diran als ancians de la seva ciutat: Aquest fill nostre és tossut i rebel, no obeeix la nostra veu, és un golut i un embriac. Llavors tots els homes de la ciutat, l’apedregaran, i trauràs el mal d’enmig teu, i tot Israel ho escoltarà i tindrà por” (Deuteronomi 21: 18-21). Els segles han transcorregut i els costums han canviat, però l’ensenyança d’aquest text resta vigent. La tossuderia i la rebel·lia del noi havien de ser molt extremes perquè les autoritats de la ciutat el condemnessin a mort. Avui el principi de l’autoritat gairebé ha desaparegut de la societat. Avui no toca exercir justícia perquè no és políticament correcte. Cada il·legalitat ha de tenir la corresponent punició. Endavant les atxes!
La incivilitat que se la considera una falta lleu no se la castiga com caldria. Les autoritats que són responsables davant Déu de posar odre giren el cap per ver veure que no veuen res. Així és com la brutícia que envaeix els carrers i que fa fàstic envaeix els carrers. Els furts sovintegen i com no se’ls frena, els delinqüents s’embraveixen i es fan més violents.
Sovint passo per un carrer on hi ha uns contenidors envoltats de brutícia. Alguna vegada em trobo amb l’escombriaire que cobreix la zona. Comentem la brutícia. Em va sorprendre que em digués que tenia identificats els responsables de la brutícia. Les autoritats ¿ho ignoren? ¿És que prefereixen que la situació segueixi sent com és per evitar-se problemes? ¿Les promeses electorals on queden? Ara que s’apropen unes noves eleccions, les partits confeccionen les llistes amb els noms dels candidats. A l’elector només li cal escollir una de les paperetes que presenten i posar-la a la urna. Això ens fa creure que som un poble democràtic perquè emprem les urnes. Ingènuament creiem en la sobirania popular. És un error perquè darrere de l’acció humana s’hi troba la sobirania divina que impulsa la creació de les llistes i qui decideix el resultat electoral. Deixa exercir el lliure arbitri perquè decidim el que Ell vol. “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu” (Romans 13: 1). Les eleccions que es fan democràticament no significa que els elegits puguin fer i desfer al seu arbitri. Són servidors de Déu per al nostre bé. Però si fan el mal, tingueu por, que no és en va que porta l’espasa: perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal (v. 4). Si les autoritats no fan el bé als ciutadans i no castiguen als infractors de la llei hauran de retre comptes de la seva negligència quan hauran de presentar-se davant el tribunal de Crist a donar compte de la seva majordomia.
Octavi Pereña Cortina