Per Josep Mayoral. President del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) / AMIC –
Hi ha un debat pendent en aquest país. Pendent i imprescindible. Estem avançant cap a una societat que viurà una profunda revolució demogràfica en els anys vinents. Una revolució demogràfica que ja ha començat.
La creixent esperança de vida i la baixa natalitat, més les migracions, canviaran radicalment els nostres pobles i les nostres ciutats. Però, estem preparats per a una societat longeva? Hem pensat prou en les polítiques públiques que hauran de donar resposta a les noves necessitats?
I parlem d’una societat longeva, no d’una societat envellida, perquè la presència de gent gran activa —molt activa— s’allargarà cada vegada més en el temps.
A Catalunya ja hi ha més d’un milió i mig de persones majors de 65 anys, aproximadament un 20% de la població, i les projeccions indiquen que l’any 2070 aquesta proporció podria arribar al 30%. A més, l’índex de dependència —la relació entre persones de més de 65 anys amb les que en tenen entre 15 i 65— ja supera el 29% i, segons les previsions, arribarà al 43% I ‘any 40 i podria passar del 50% el 2070.
L’experta en longevitat Annie Coleman ho explica amb encert: la longevitat no és només una conquesta biològica, és un desafiament cultural, econòmic i humà. Davant d’aquest desafiament, les ciutats hauran de transformar-se. Caldrà repensar els serveis, l’urbanisme, la mobilitat, l’atenció sanitària, l’abordatge de la dependència… També caldrà repensar l’habitatge. Perquè, encara que de vegades ens costi visualitzar-ho, el paisatge humà de les nostres ciutats d’aquí a quinze anys serà força diferent del que coneixem avui.
Quan ens fixem en la realitat de les persones grans i l’habitatge, la fotografia és eloqüent. A Catalunya només hi ha uns 3.000 habitatges amb serveis per a persones grans i més de la meitat es concentren a Barcelona. Mentrestant, gairebé un 29% de les persones de més de 75 anys viuen soles, la gran majoria en pisos infrautilitzats. I menys d’una quarta part disposen d’una llar adaptada a les seves necessitats pel que fa a les barreres arquitectòniques o a elements claus de confortabilitat.
Però també hi ha qüestions que obren una finestra d’oportunitat. Prop del 80% de les persones majors de 65 anys són propietàries del seu habitatge. Això significa que, si es generen opcions atractives i adaptades, moltes podrien decidir fer una transició cap a un model d’habitatge més adequat, alliberant alhora pisos que podrien formar part del parc de lloguer assequible dels municipis. És una operació que beneficia tothom: els ajuntaments, el sistema d’habitatge i, sobretot, les persones.
Perquè, més enllà de les xifres, el que és essencial és allò que els pisos amb serveis poden aportar als projectes de vida de les persones grans. Nous espais de convivència que fomentin les relacions. Més facilitat per viure a casa —una nova casa, casa seva — amb autonomia i seguretat. Més activitats compartides. Millor accés als serveis comunitaris i sanitaris de proximitat. En definitiva, una qualitat de vida més alta i més adaptada a les necessitats d’una generació que té tot el dret a viure amb les millors condicions possibles.
El Pla de 50.000 habitatges que planteja el Govern de la Generalitat, el qual preveu ampliar significativament el parc públic fins a l’any 2030, suposa una gran oportunitat. És imprescindible posar a l’equació la construcció d’habitatges amb serveis assequibles per a persones grans. Està a la mà dels ajuntaments fer-ho possible. Perquè la majoria de gent gran vol viure a casa i retardar al màxim la seva institucionalització en residencies.
La longevitat és, i ha de continuar sent, una gran conquesta social. Però, perquè aquesta conquesta es tradueixi en benestar real, cal començar a treballar en el model de ciutat que volem per al futur. Els habitatges amb serveis per a persones grans són una peça imprescindible d’aquest futur i és hora de situar-los definitivament al centre de l’agenda pública.