Geografia.

Venim al món indefensos, no sabem caminar, no sabem com menjar; només sabem moure’ns, mirar, escoltar, riure i plorar. La primera alenada d’aire que entra als nostres pulmons posa en marxa un mecanisme que, inexperts com som, haurem de cuidar tan bé com sapiguem perquè ens haurà de durar tota la vida i, si pot ser en unes bones condicions d’ús, molt millor per a nosaltres.

D’allà on venim, no portem res i, si alguna cosa portem, ho anirem descobrint mentre fem camí. Unes mans i uns braços amorosos ens ajudaran a fer les primeres passes per algun passadís, una sala o un pati. Amb el temps, el nostre horitzó s’anirà eixamplant i ens haurem d’anar espavilant per treure forces d’on sigui, quan les dificultats que viure comporta vagin fent acte de presència. Poc o res podem triar durant la infantesa.

Serà quan arribem a l’adolescència i a l’etapa adulta, que haurem de començar a aprendre a triar amb qui volem avançar. Encertarem i ens equivocarem, escollint aquella persona o aquella altra, aquell carrer o aquell altre, aquell camí ample o aquell estret corriol. Mai no ens ha de saber greu ensopegar, caure i fer-nos mal. Quan ens passi això, ens aixequem, ens espolsem la roba i endavant que no ha estat res.

De la mateixa manera que hem de tenir clar que trobarem persones amb qui caminarem al llarg de tota la vida, haurem de ser ferms a l’hora de dir adéu siau a aquelles altres persones que, enlloc de ser un suport, siguin un llast de afeixugueixi el nostre pas per les rutes per on la vida ens porti.

Sense esveraments, amb convenciment, triarem camins per fer amb qui i amb què ens convindrà en cada ocasió. Ser feliços amb nosaltres mateixos serà el primer objectiu; mirar de plaure a la gent del nostre entorn, el segon i, mai, mai, mai, mirar de complaure tothom perquè, llavors, no ho aconseguirem amb ningú i, amb nosaltres mateixos, tampoc.