«Fer anys és inevitable, però envellir, cada vegada més, és una elecció».
Aquesta frase condensa un dels canvis més profunds de la nostra època: la distinció entre el pas objectiu del temps i la manera com escollim viure’l.
Fer anys és un fet biològic i universal; no el podem aturar. El calendari avança i el cos canvia. Però envellir, en el sentit més ampli, no només és acumulació de temps: és actitud, mirada i manera d’estar al món.
Avui, més que mai, disposem d’eines que generen marge de decisió: salut preventiva, alimentació conscient, activitat física, aprenentatge continu, entorns socials més rics, opcions de reinvenció personal o professional. No eliminem el pas del temps, però sí que podem influir en com ens transforma.
Aquesta elecció no nega la realitat: ningú és immune a les limitacions que apareixen amb els anys. Però planteja una diferència entre fer-se gran i perdre’s la vida.
Hi ha persones grans amb una energia que desafia qualsevol tòpic, i persones joves que viuen com si ja estiguessin rendides. La “vellesa” es converteix, parcialment, en una actitud que pot accelerar-se o esdevenir lleu segons les decisions que prenem.
En el fons, la frase ens recorda que envellir no és tant un destí com una manera d’escollir com vivim el temps que passa: amb curiositat o amb resignació, amb obertura o amb tancament. I que cada dia, independentment de l’edat, podem decidir si avancem cap a una vida que es consumeix o cap a una vida que es desplega.