Senyor Director
Vaig sentir aquesta graciosa frase, en boca d’un bon amic meu, mentre fèiem tertúlia entorn de sengles tasses de cafè. Sí, és el mateix amic, que un dia en el mateix establiment, se m’acomiadà de la taula on compartíem xerrada, amb un: “Bé, me’n vaig a veure si no faig res”. L’afortunada frase em va donar peu i escriure fa un temps, un petit relat sobre l’enginy que posseeix l’amic Ramon, que és com es fa dir, i ara amb aquesta nova he pensat que també podria fer-ne un de relat, però no, no el faré, almenys amb el mateix sentit.
Vull amb això destacar que a ulls d’estranys, sentir parlar a en Ramon, podria donar peu a pensar que és un home que no hi és del tot o que ja repapieja, però res més lluny de la realitat. Pel camí dels 90 anys, llueix una qualitat mental envejable, si bé el cos i l’entorn social on es troba, no l’acompanyen adequadament. Viu sol, tot i tenir cinc descendents, però ben poques vegades s’hi apropen a veure’l, o si més no, preguntar-li, si necessita quelcom
Sap –i així ho manifesta sovint- que més d’hora que tard, haurà d’anar a parar a una residència per a quan vegi que per si sol, ja no es valgui, si bé abans, provaria potser lo de residència de dia, per anar fent tastet.
Aquest cas, malauradament no és pas únic. Molts tenim gent propera o coneguda amb similars situacions. I això ens porta a la següent pregunta:
I a nosaltres, ens passarà el mateix malgrat tenir descendents? Ens sembla que ens fem la pregunta, com per a una data llunyana, però, no ens adonarem que ja ens veurem a les portes d’una situació semblant. El temor, a la problemàtica econòmica de com solucionar-ho, s’hi ha d’afegir en molts casos, la soledat que suposa veure’s abandonat i gairebé ignorat pels que deien, en els bons temps, que ens estimaven. Espero, però, que no sigui el meu, un cas semblant.
De debò que aquest tema és per a reflexionar-hi, i tant de bo no ens l’hàgim de plantejar mai. Malgrat tot, els anys van passant i tot sembla indicar-nos el camí on anirem a parar. El nombre de residències, recentment, no para d’augmentar.
Jaumedelleida