El sense sentit de l’existència de l’home la il·lustra una anècdota de la vida de Thomas Henry Huxley, deixeble destacat de Darwin. Tenia pressa per anar a agafar el tren per anar a una altra ciutat on hi tenia que donar una conferència divulgadora de la filosofia evolucionista. A la recepció de l’hotel en que havia pernoctat va donar l’encàrrec que avisessin a un taxista que en aquella època eren carruatges estirats per cavalls. Va dir al recepcionista que era urgent i que tenia molta pressa. Surt al carrer i el taxi ja l’esperava a la porta de l’hotel. Puja al carruatge. El cotxer fustiga els cavalls que surten disparats. Al cap d’uns minuts el científic mira per la finestra i se n’adona que no es dirigeixen a l’estació del ferrocarril. Treu el cap per la finestra per preguntar-li al cotxer: On anem? La resposta va ser: “No ho sé senyor. Només condueixo a tota velocitat. Aquesta història que és verídica, no només es un incident en la vida de Huxley. Avui se la pot aplicar a aquells que fan molt soroll i poques nous. Molt atrafegats i suosos, traient un pam de llegua, sense saber cap a on van.
Royo Mai, psicòleg contemporani de Huxley, que coneixia el científic evolucionista i l’anècdota esmentada va dir: “És una antiga i irònica costum dels éssers humans de córrer de pressa quan han perdut el camí”. “Els projectes del diligent porten sempre profit, però els de tot aquell que es precipita, només mancança” (Proverbis 21: 5).
La paràbola del fill pròdig (Lluc 15: 11-32), reflecteix la manera de viure dels nostres dies. El fill pròdig li demana al seu pare que li avanci l’herència. No ho hauria d’haver fet, Però ho fa. Quan el noi va tenir els diners a la butxaca no va demorar abandonar la casa del pare. “Va aplegar totes les coses, i se’n va anar a una terra llunyana, i allí va malversar el seu patrimoni vivint dissolutament” (v. 13). Quan se li van acabar els diners “va començar a passar necessitat” (v. 14). “Els projectes del diligent porten sempre profit, però els de tot aquell que es precipita, només mancança” (Proverbi 21: 5). ¡Quants no n’hi ha que per haver allargat el braç més que la màniga acaben depenent de la beneficència pública! ¡Ah! en alguns casos, els errors greus que ha comés els porten a reflexionar. Això és el que li va succeir al nostre pròdig: “Va tornar en si” (v. 17). Va recollir les poques pertinences que li quedaven per emprendre el regrés a la casa paterna. “Quan encara era lluny, el seu pare el va veure i en va tenir misericòrdia: I va córrer, i se li va llaçar al coll i el va besar” (v. 20).
Les paràboles son històries terrenals que tenen un sentit espiritual. Nosaltres som o hem sigut fills pròdigs que ens hem llançat a gaudir els plaers terrenals. Quan ens hem adonat que la vida mundana no satisfà decidim anar a Jesús que és el Camí que porta al Pare celestial que surt al nostre encontre, ens abraça, ens vesteix amb roba nova i celebra una gran festa en honor del fill perdut i recobrat.
Jesús arriba a Betània i s’hostatja a casa de Marta i Maria. Les dues germanes com no pot ser d’altra manera són de personalitat distinta. “Marta estava atrafegada per la molta feina a servir” (Lluc 10: 40). Marta vol obsequiar a tan il·lustre hoste amb un excel·lent àpat. Creia que feia bé capficar-se a la cuina. Però com veurem no estava satisfeta amb el que feia. Furiosa abandona la cuina per dirigir-se a Jesús per queixar-se de l’actitud de la seva germana: ”Senyor, ¿no et a res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir?” Aquesta manifestació posa de manifest que cuinar per Jesús no ho feia de cor, sinó forçada per la circumstància. ¡Quantes queixes no surten dels nostres llavis a caua del treball que fem! Si Marta hagués fet de cor cuinar per Jesús s’hauria dirigit a Jesús d’una altra manera dient-li que necessitava que la seva germana l’ajudés. No podia veure amb bons ulls que la seva germana estigués asseguda als peus de Jesús escoltant- lo (v. 39). Tota feina que no s faci de bon grat acaba fastiguejant. Jesús li diu a l’enfadada Marta: “Marta, t’afanyes i et neguiteges per moltes coses, però només una és necessària. I Maria ha escollit la bona part que no li serà presa” (vv. 41, 42).
Un remei per no caure en la frustració en que va caure Marta en el tràfec a la cuina ens el dóna l’apòstol Pau en la carta que envia als cristians de Coloses: “I tot el que feu, feu-ho de cor, com per al Senyor i no per als homes. Sabent que del Senyor en rebreu la recompensa de l’herència, perquè esteu servint Crist, el Senyor” (Colossencs 3: 23, 24).
¿Per què s’hi troba tanta fatiga, estrès, frustració, desengany …laboral? Senzillament perquè els empleats treballen per a un home a canvi d’un sou. La paga no satisfà. La recepta que l’apòstol Pau dóna als cristians de Coloses no es pot aplicar de manera generalitzada en l’àmbit laboral perquè, malgrat els treballadors es puguin considerar cristians per tradició, de fet són ateus i, com a tals són incapaços d’apartar els ulls del seus caps, per posar-los en el Senyor de qui rebran la recompensa que sempre serà justa.
Octavi Pereña Cortina