A Aristòtil s’atribueix la classificació dels sentits amb què es valora la nostra relació amb l’entorn.
En aquell temps, es parlava de 5 sentits. Avui se’n calculen fins un total de 20. I és que la nostra societat té la necessitat de posar un nom a tot, de tenir-ho tot controlat. El control total és l’objectiu final de cada investigació, de la que se’n desprèn una classificació que, en tots els casos, independentment del sentit analitzat, estableix un màxim, un mínim i una “normalitat”, com a sinònim de més habitual. Ningú no s’escapa d’aquestes classificacions.
El problema apareix quan a aquestes escales de sensibilitat s’hi afegeixen els gustos, les prioritats de cadascun quan es tracta de triar, de decidir què fer, cóm actuar, davant les diverses situacions quotidianes.
Aquí no valen escales. Les diverses decisions que anem prenent deixen un rastre que es va acumulant sota la forma d’allò que podríem anomenar experiència. En podem tenir molta o molt poca alhora que serà molt o poc útil recórrer-hi davant els dubtes. Dependrà de cadascú. Aquest sentit es va desenvolupant a còpia d’usar-lo.
Podríem dir que és una mena de recull-mescla de tots els nostres altres 5 sentits i l’estat d’ànim que ens ha causat i deixat a la memòria. Per què no li diem 6è sentit o instint i en fem un ús més habitual del que n’hem fet fins ara? Segur que ens funciona.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA