Sr.director:
Tanmateix, la Circular Governativa a que ens referíem en l’article anterior seria superada tres mesos després amb escreix per una nota del Govern Civil franquista sobre la representació dels “Pastorets” en català, fixant l’ús d’acord amb les tres ordres següents:
- Que un ejemplar sea previamente remitido a este “Gobierno Civil”.
2) Que la representación no constituya espectáculo público y por consiguiente que no se verifique en locales habitualmente destinados a cine, teatros, bailes ni sociedad recreativa en general y que la entrada no se pague directa o indirectamente. És a dir, clar i català, no es poden fer enlloc!
3) Que dicha representación revista un exclusivo “carácter religioso familiar”. Sólo al “Gobierno Civil” deberá ser solicitada la autorización para esta “especie” (?) de representaciones.
En resum, doncs: inversemblant fer els “pastorets”· en “català”, oi?: I el “Rovelló” que li diu al “Lluquet”: “Ai, quina por que tinc! Jo vull tornar a casa”. I el Lluquet el consola tot dient: “No siguis tan rondinaire, home. Bé prou que el trobarem el camí, si Déu ho vol”. Així que fins a finals dels anys quaranta el túning o rotlle de recanvi de sempre: “Los Pastorcillos, en castellano”.
A la vigília del Nadal de 1940 és nomenat governador civil de Barcelona l’Antonio-Federico Correa Veglison (µ1904-†1971), destacat falangista, qui exercí el càrrec fins a l’agost de 1945. Solia emprar un populisme demagògic i d’aparador. El recordo de quan va visitar el meu col·legi un cop traslladat aquest a l’antic convent de “Les Saleses”. Tots en formació dempeus al pati, amb els braços estirats enlaire i cantant el “hat-trick” o popurri dels tres himnes feixistes: espanyol, falangista (“Cara al Sol”) i “Oriamendi” (dels requetés), perquè eren obligatòries les escoltes dempeus en tots els espectacles de cinema, teatre i competicions esportives. “Correa” tendí a limitar l’autonomia política de la Falange, i tot i que el seu cessament va ser fruit del canvi en la situació internacional de la Segona Guerra Mundial, no obstant fou interpretat com un senyal més de la decadència política dels anomenats “blaus”. El seu substitut, el coronel “Bartolomé Barba” (µ1895-†1967) continuà la tasca de “tallar les ales als falangistes” i donà origen a la dita popular “la Falange sin correa y con barba tiene mal aspecto”.
Al marge de la religiosa i privada, l’Escola Pública Catalana durant el govern de la Generalitat Republicana, entre 1932 i 1933, fou un moviment modèlic de renovació escolar per la modernitat del seu sistema pedagògic, que va prendre embranzida sobretot en promoure i dictar per impuls del poeta Ventura Gassol i Rovira (µ1883-†1980) un decret pel qual s’establí el “bilingüisme” o ensenyament mixt de nois i noies a l’escola, així com l’obligatorietat d’impartir-lo en llengua catalana, a banda de crear a més l’Escola Normal i l’Institut-Escola, activitats la represa de les quals tingué lloc arran de la victòria de les esquerres el 1936 fins a tenir que claudicar, però, pel triomf final del “Règim Franquista” de militars i falangistes el febrer de 1939, el qual estroncaria i en posaría fi als assaigs exemplars d’una Cultura Catalana Laica i Progressista modélica, hereva de la “pedagogia racionalista de la llibertat” de l’“Escola Moderna” del pedagog anarquista Ferrer i Guàrdia (µ1859-†1909). I és que en els últims anys de la República hi havia 30 escoles projectades amb l’objectiu de crear 5.000 places escolars, en edificis amb aules per a treballs manuals i classes complementàries i sales de dutxes, procurant que tinguessin vestíbuls espaiosos, sales de projeccions, menjador i cuina, biblioteca, etc… Recordo haver visitat l’escola “Sibiuda” de primària a finals de gener de 1939 a Sant Martí de Provençals on les aules tenien tot de tauletes i cadiretes individuals, amb tota mena de material pedagògic de variades coloraines i volums, i no pas els clàssics pupitres amb tapadora inclinada de “Can Pitet” (així mal-anomenats els Germans Maristes, aquells frares docents que duien un “pitet” o peça de roba penjada i agafada a l’alça del coll, blanc i emmidonat, amb un tallet a baix).
I també em va plaure molt el comiat de l’“Antonio Bertrán”, cap de les “Escuelas Nacionales” a la Comarca de Requena-Utiel (en l’àrea de “parla castellana” del País Valencià), home molt preparat, qui amb va sorprendre i colpir quan va dir-me que “sabia escriure en català” perquè havia estat a les “Borges Blanques” (Lleida) en l’època del gran esclat de la “Pedagogia Catalana” durant la “Segona República”, deixant-hi molt bons amics mestres com ell.
Continuarà.
Santiago Suñol i Molina