Després d’uns quants dies de boira i dies grisos, freds i amb poc sol, el sol tornà a aparèixer. Aquella letargia pròpia dels dies hivernals es va anar fonent igual com es fonia aquell mantell de neu caigut en només dos dies. La pràctica impossibilitat de sortir a caminar, i encara menys a córrer, contribuïren a estendre la sensació irreal de que res no es movia.
Res més lluny de la realitat però, res no pot aturar la implacable roda del temps, res. Ni tan sols la tossuda voluntat d’aquells que aquests dies s’esforcen a atiar la foguera de llurs vanitats, sota la forma de campanya electoral, i voldrien aturar les agulles del rellotge per seguir venent promeses de difícil compliment, pot fer-ho.
Tot té el seu moment. Tot arriba i, sobtadament, un suau clatellot, però clatellot al cap i a la fi, m’ha fet adonar que, igual com el sol torna a brillar amb força cap al migdia i la natura, sota l’aspecte dels arbres florits, agafa embranzida per començar un nou cicle vital, jo també ho he de fer.
La recuperació de la mobilitat de la dolorida i limitada espatlla esquerra, gràcies a unes mans més disposades a fer-la efectiva, que unes altres amb ganes de dilatar la millora, han ajudat en gran manera a pintar un horitzó més esperançador.
Tant se val que sigui fosca la nit; un altre sol, aquell que tots duem als nostres cors, pot brillar de nou i aportar un bon raig d’energia per tornar a la normalitat, no perduda, sinó aparcada aquell malaurat quinze d’octubre de l’any passat.
La setmana vinent, amb no acabo de tenir clares les intencions, els polítics ens deixaran moure per tota la comarca. Ho aprofitaré per recuperar camins que tornaré a tenir a l’abast i, de ben segur, els gaudiré com sempre.
Això serà la setmana vinent; ara ve un nou cap de setmana que també s’ha d’aprofitar per fer un bon rodatge i una nova posta a punt.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera