SENYOR DIRECTOR
Aquest dissabte, el Barça torna a casa. Dir-ho així, de cop, encara impressiona. Després de tants mesos d’obres, de partits nòmades, de rutines estranyes a Montjuïc i d’una afició que ha hagut d’aprendre a animar des de la distància, tornar al Camp Nou no és simplement reobrir un estadi: és recuperar una part de la nostra identitat.
El club ha viscut massa incerteses, massa debats econòmics, massa dubtes esportives. Però el Camp Nou, malgrat tot, sempre ha estat el fil que ens ha mantingut units. Fer-lo renéixer davant l’Athletic Club, a més, té un punt de simbòlic: un duel entre dues entitats històriques, dues tradicions futbolístiques que entenen l’esport com a cultura, com a comunitat.
L’expectació és enorme, però també ho és la responsabilitat. Tornar al Camp Nou no només significa retrobar-se amb la història, sinó també amb un públic que vol tornar a creure. L’equip arriba en un moment en què necessita estabilitat, regularitat i, sobretot, un punt d’inflexió emocional. I poques coses connecten més que trepitjar de nou la gespa on van créixer les nostres llegendes, on s’han viscut nits irrepetibles i on l’afició —aquella que no falla mai— es converteix en el jugador número dotze.
Aquest dissabte no s’hi jugaran únicament tres punts. S’hi jugarà l’oportunitat de reiniciar l’estat d’ànim d’un club que ha patit massa lluny de casa. S’hi jugarà la possibilitat que el Barça torni a sentir-se Barça. Que la grada, després d’un temps massa silenciós, recuperi el seu pols. Que l’estadi, renovat i modern, continuï sent aquell temple que batega quan l’equip el necessita.
El retorn al Camp Nou no és el final d’una espera: és l’inici d’alguna cosa. El que vingui dependrà del futbol, sí, però també de la connexió emocional entre l’equip i la seva gent. I aquest dissabte, finalment, aquesta connexió pot tornar a encendre’s.
Perquè tornar a casa, en el futbol i en la vida, sempre ho canvia tot.
Iván Zabal Thomas