SENYOR DIRECTOR.
El nom de Palmira conté una sonoritat antiga i evocadora que, tanmateix, no sempre ha trobat un lloc clar al calendari d’onomàstiques.
Durant anys, la meva mare PALMIRA va viure amb la incertesa de no saber quin dia celebrar el seu sant, com si el seu nom habités en un discret segon pla dins la tradició. Va ser amb el temps que va descobrir una associació tan senzilla com significativa. El Diumenge de Rams.
La vinculació no és casual. La paraula Palmira sembla desplegar-se des de l’arrel de palma, símbol de victòria, de celebració i d’entrada solemne, precisament el que commemora aquell dia en la tradició cristiana. Així, més que una assignació oficial, aquesta coincidència lingüística i simbòlica ofereix un bell motiu per adoptar aquesta data com a referència. Perquè els noms, més enllà dels registres, també es nodreixen de la història, la cultura i les petites revelacions personals.
Des de llavors, el Diumenge de Rams va deixar de ser un dia qualsevol a casa, va passar a ser també el dia de Palmira. Una forma íntima i poètica de reconciliar un nom amb la celebració. I potser, com va escriure el filòsof Marco Aurelio, “el que no és bo per al rusc, no és bo per a l’abella”, recordant-nos que també a les petites tradicions compartides, com els noms i els seus dies, trobem un sentit de pertinença i memòria.
PERE SERRET BESA