Diuen que en política es pot fer de tot menys el ridícul. De fet, el rídicul s’hauria d’evitar fer-lo sempre, no només en política i, encara més, quan tothom ho veia a venir i tu volies seguir essent l’únic gall del galliner.
Quan l’arrogància muta en estrepitosa derrota, lo primer que cal fer és reflexionar a fons per escatir quines n’han estat les causes. Quan has perdut gairebé el 50% de la teva força i aquell que havia de ser el teu soci, fins i tot t’ho va demanar i tu vas riure, just n’ha perdut poc més del 10%, no pots llançar els teus cadells a l’arena de la plaça a atacar-lo, a exigir-li que et doni les gràcies (potser per una feina inútil, que encara és hora que doni algun resultat plausible?).
Quan els “teus” mitjans de comunicació s’esforcen a retorçar la realitat per mirar de fer-la menys amarga i menys vergonyosa, i no crec pas que se’n surtin gaire airosos, quan les xifres són tan aclaparadores.
Quan tot això passa, la nostra estimada llengua catalana, conté un verb magnífic, oblidat i menystingut per superbis personatges amb tints de divinitat infal·lible. Aprendre hauria d’estar sempre al capdavant de les nostres prioritats. Aprendre és la base sobre la qual s’ha de construir qualsevol projecte, del tipus que sigui. Aprendre és la clau per, quan has errat el camí que havies emprès, rectificar (que diuen, és de savis) i no seguir picant de cap contra un mur que només et causarà dolor alhora que et farà més feble i prescindible. Aprendre està a les primers pàgines dels diccionaris per a que ens adonem, ben d’hora, de cóm n’és d’important i necessari el seu ús.
“Je sais qu’on ne sait jamais … et ça, je le sais!” Diu en Jean Gabin i la qüestió ara és: aquells que deien que sabien què feien, hauran après alguna cosa? Amb el temps, ho sabrem.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA