Després d’una tarda entretinguda enmig d’una distesa conversa, sobrevolant un passat proper, sempre se sent més a prop un passat de dolç record, parlant de tot i de res, d’aquest i de l’altre.
Després del passat, el present, el més efímer dels temps, el que s’esvaeix només d’esmentar-lo alhora que s’allargassa enllaçant paraules que tenen ànima, que transcorre suaument sense que ens n’adonem, tot escolant-se entre els nostres dits, deixant rastre.
Després de paraules que invoquen el futur, el que volem que arribi i ens torni a fer sentir cofois d’ un nou retrobament que ens ompli de caliu els cors i, de ganes de viure, el cos i la ment.
Després del comiat, arriba el moment en què, acompanyat de la dolça solitud, de la dolça habitud de què parla en Moustaki, al cervell ressonen les paraules que no s’han dit, perquè hi ha sentiments que les paraules no saben descriure però sí que es fan sentir molt endins. L’agraïment, la tendresa, la franquesa que expressen els ulls sense que els llavis, tot dibuixant un somriure, gairebé ni es moguin.
Un estol de sensacions obren la finestra a un univers estrellat que, de ben segur, és el preludi d’una plàcida nit embolcallada amb un llençol de bonics i dolços somnis que ens acostaran, un poc més, al cap de setmana.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA